França, 1963

Entre els meus primers viatges n’hi ha dos que recordo amb especial claredat. Un va ser l’anada a París, l’any 1959, amb els meus pares i la meva germana. Una visita que em va permetre, sobretot, descobrir que els cotxes vistos des de l’últim pis de la torre Eiffel, semblen de joguina. L’altre una escapada a Prada de Conflent amb excursió en jeep fins al cim de Canigó.
D’aquelles sortides i d’altres de posteriors, recordo amb carinyo, que cada cop que travessavem la frontera, i un cop ja en territori francès, el meu pare sempre deia: “ara ja podem dir: me cago en Franco...”, un costum que jo he perpetuat i que he reeixit a transmetre a les meves filles.
Des del punt de vista geogràfic, França sempre ha estat igual d’aprop, a poc més o menys uns cent quaranta quilòmetres de Barcelona, però mai com en aquells anys ha estat tant lluny des del punt de vista de les llibertats. Per això arribar a França i poder cridar “me cago en Franco!” era una teràpia engrescadora que ens feia sentir persones de ple dret.
Una de les coses que canviaven radicalment a una banda i altra dels Pirineus, eren els diaris. Aquí, aleshores encara, submisament profranquistes, allà decididament contraris.
Aquella sortida pel Conflent va coincidir amb l’execució a Madrid, a primeres hores del matí del dia 18 d’agost de 1963, de dos militants anarquistes, Francisco Granados Data i Joaquín Delgado Martínez, a qui es va atribuir injustament la col·locació de dos artefactes explosius, a la secció de passaports de la Dirección General de Seguridad i a la Delegación Nacional de Sindicatos.
Els dos homes, militants de les Juventudes Libertarias, van ser detinguts, torturats i sotmesos a una paròdia de judici que va acabar amb la seva condemna a mort. En només tres setmanes van passar de la llibertat a la mort, sense que s’aconseguís provar la seva participació en els fets que, quaranta anys després, s’ha demostrat que havien dut a terme altres persones.
Els fets passaven justament quan només faltaven dos dies perquè s’acomplissin quatre mesos de l’execució de Julian Grimau, l’aleshores responsable del Partit Comunista a l’interior, a qui alguns han definit com “la darrera víctima de la guerra civil”.
Tot i que no es pot comparar el ressó internacional de l’execució de Grimau, amb protesta del cardenal Montini –futur Pau VI- inclosa, la mort de Granados i Delgado també va ser objecte de crítiques irades en la premsa internacional.

Els diaris francesos sobretot, es van fer ressó de les execucions i van explicar en detall, tan les circumstàncies poc clares del judici, com el ritual espanyol de la mort, amb garrote vil, un instrument en perfecta concordància amb l’anacronisme propi del règim franquista.
El meu pare parlava i llegia francès perfectament. Per això quan era al país veí, solia comprar alguns diaris que a vegades portava fins a casa i d’altres abandonava al tren.

La diferència en l’ampla de la via obligava a fer canvi de tren a l’estació de Portbou, a l’hora que es passava el doble controls de la policia i la duana. i això es repetia tant a l’anada com a la tornada. Recordo que eren moments de tensió, de nerviosisme. La relació amb la policia s’evitava sempre que es podia, i per això no era agradable haver de sotmetre’s al seu control cada cop que s’entrava o es sortia del país. A més a vegades el meu pare portava algun objecte “de contraban”, que com a tal podríem qualificar qualsevol article adquirit a l’estranger, des d’un formatge a una càmera de fotos...
Però si alguna cosa estava clar que no es podia entrar sense córrer el risc de tenir problemes greus: era “propaganda clandestina”. Sota aquest epígraf s’hi agrupaven des de premsa política, fins a llibres prohibits o simples articles d’opinió contraris al règim.
Queda clar, doncs, que en aquestes circumstàncies ningú amb dos dits de front, no hauria gosat entrar a Espanya amb la premsa francesa del dia, farcida d’articles, reportatges i denúncies contra el darrer crim franquista.
Recordo que els meus pares van estar comentant les dues execucions i que fins i tot jo, que aleshores tenia només vuit anys, vaig donar una ràpida ullada a les il·lustracions dels diaris on es mostraven dibuixos i fotografies relatives a la notícia, sota uns titulars de caixa molt grossa d’un significatiu color vermell.


En arribar a Portbou, vam baixar les maletes, vam sortir del tren francès i després de passar la frontera i la duana, vam pujar al tren espanyol.
Poc més o menys a l’alçada de Girona, la meva mare va deixar anar un xiscle de sorpresa. Acabava de posar les mans a dins de la bossa i, esparverada, se n’havia adonat de la presència dels tres diaris francesos carregats de retòrica antifranquista.

- Què hi fa això aquí? –va preguntar, amb espant.

El meu pare va contestar-li que recordava perfectament haver-los deixat damunt del seient a l’altre tren i que no entenia com havien anat a parar altre cop a la bossa. Un misteri que jo em vaig precipitar ràpidament a desvetllar, proclamant orgullós que havia estat jo qui, en descobrir que se’ls havien deixat oblidats, els havia guardat a corre-cuita dins la bossa, no fos cas que al meu pare, en un moment o altre, del que quedava de dia, li entressin ganes de llegir-los...