16-06-2009 Samarkanda

Després d’esmorzar comencem la visita a la ciutat. Primer de tot anem al mausoleu de Timur, també anomenat Tamerlan. El dia anterior a Shakhisabz també vam visitar el seu mausoleu. El d’ahir era molt senzill i va ser construit sota les seves oprdres per contrenir el seu cos quan es morís, però com que va morir en ple hivern, no l’hi van poder portar, i el cos es va quedar a Samarkanda on el van enterrar al mausoleu del seu net.
De fora és un edifici molt maco, amb una cúpula grandiosa, nervada, una característica que no es dona enlloc més.
De dins, però, és encara més impressionant. La tomba de Timur és una enorme pedra de color negre. Les parets i la cúpula interior estan molt ben decorades. Resulta curiós que les estalactites que la decoren per dins no són de fusta, ni d’estuc, ni de guix... són de paper matxé!
Tot seguit anem a veure el Registan, o sigui la plaça més famosa d’Àsia central, on conflueixen tres medarses impressionants. El mateix lloc que vam venir a veure ahir al vespre els dos sols. Ahir, però, no vam poder entrar a dins i avui, és clar, encara és més maco.

A l’entrada la policia et convida a pujar al minaret pagant una propina. Segons ens ha semblat entendre, de fet pujar al minaret està prohibit, o sigui que els diners són perquè facin la vista grossa.
Aquesta mena de policia porta una gorra que recorda la dels serbis durant la guerra de Bòsnia, o sigui que fan una mica de iuiu...
Com que tenim el sol de cara, decidim que no ens val la pena de pujar-hi.
Lògicament on sí que entrem és a dins de cada una de les tres medarses. Totes tres molt ben restaurades i molt maques. En una d’elles, un músic i venedor d’instruments ens fa una petita demostració de la seva sonoritat. Aquest senyor parla francés, però no anglès. És curiós que aquí hi hagi força gent que parli francès. També entre la gent jove. A l’escola tothom aprèn uzbek i rus, des de petit. El rus s’aprèn primer com a llengua estrangera i després com a llengua vehicular de determinades assignatures.

Després aprenen una segona llengua estrangera que sol ser l’anglès, el francès o l’alemany, per aquest ordre. I finalment una part de la població, sobretot a Bukhara i Samarkanda, té el tadjic com a llengua materna, o sigui que molta gent parla quatre llengues.

Després de veure el Registan, anem a la mesquita de la mort. Segons diuen fa anus si hi anaves a resar podies anar directament al Cel, perquè es queia a troços i de tant en tant matava algú dels que hi resava.
Fa dos anys van fer-hi unes obres de sustentació per tal d’evitar riscos als visitants. És l’única mesquita que no té restaurat l’interior de la cúpula, la qual cosa, segons ens explica el nostre guia, suscita l’amiració dels japonesos que en veure-la mig ruinosa l’aprecien molt més...
Anem a dinar a una casa particular que hi ha just al darrera de la mesquita de la mort. És d’aquests llocs que fan dinars per encàrrec per a la gent del país. Però, segons ens expliquen, som els primers turistes que hi anem a menjar.

És una família molt maca, amb l’àvia, la mare i els enns que serveixen la taula. Tots són molt alts, com acostuma a passar amb la gent d’aquí. Mengem amanides i fruita, i unes empanadilles amb carn i amb verdures, molt bones, de primer, amb iogur i fruits secs.

De segon una sopa de raviolis de carn molt suau i bona, i de tercer un pilav típic de Samarkanda, fet amb arròs, pastanaga groga i carn, i de postre uns pastissos.

Les pastanagues grogues són molt diferents de les que coneixem habitualment. Són grosses con un nab i totalment de color groc.

Després de dinar anem a veure el museu i la tomba del profeta Daniel, construida per guardar un tros del seu cos, portat des de Jerusalem per Timur.
La tomba deu fer uns dotze metres de llarg, i es diu que continua creixent fins que doni la volta al món.
Fem una parada per anar a prendre aigua, i la Pili un gelat de xocolata, al bar més fashion de Samarkanda, el Fratelle. Tot és ple de jovent com el que podem trobar a qualsevol ciutat del món. Els nois amb els nois i les noies amb les noies. El bar té un aspecte molt modern, perquè estem al centre de la ciutat nova, però hi ha un element que crida l’atenció: els cambrers són nens. El més gran no sembla tenir més de quinze anys, i el més petit, potser uns dotze. Van tots amb uniforme, tipus fast food, i són molt atents i servicials. Donen voltes continuament pel local per veure si algú necessita alguna cosa.
Després anem a Internet, a un soterrani ple de joves que naveguen i juguem amb l’ordinador.
Acabat el recés, anem a veure una necròpoli dels temps de Timur, que ens sorprèn molt perquè des de fora no sembla una gran cosa, però per dins és d’una gran bellesa arquitectònica. És com una mena de carrer –de fet, havia estat el carrer principal d’una antiga població- amb mausoleus a banda i banda. Tots diferents i tots preciosos.
Al final hi ha una petita mesquita, amb una porta de fusta del segle XV. L’anomenen “la porta del Paradís”, com la del babtisteri de Florència.
Com que és molt aviat per anar a sopar, l’Umit, el nostre xòfer, ens aconsegueix una habitació en un hotel `perquè hi passem un parell d’hores descansant, i ens passen volant, perquè només estirar-nos ens quedem dormits.
A les vuit del vespre ens passa a recollir i ens porta a sopar al millor restaurant de Samarkanda, que és ple de gent d’aquí que celebra aniversaris i de parelles locals i famílies que sopen. No hi ha cap turista.
Prenem dues amanides diferents i una sopa russa de color vermell intens amb crema de llet o iogur per sobre, i unes carns a la brasa: kefta, bè i pollastre, excel.lents.
Després pugem al cotxe i fem els 350 kilòmetres que ens separen de Tashkent, per una carretera bastant bona, la major part del temps de dues vies per cada direcció, separades per una valla protectora.