13-06-2009 Bukhara

Finalment sortim cap a Tashkent a l’hora prevista.
Tant en l’avió anterior com en aquest, el menjar ha estat molt bo. Acostumats com estem a les bassòfies que donen a Lufhtansa, Air France o Alitalia, s’agraeix que aquí ens tractim com a persones.
Ens toca anar adelantant el rellotge i així arribem a Tashkent a les quatre tocades de la matinada, quan a Barcelona és la una de la nit.
En arribar ens reben uns sanitaris d’aquells que es veuen a les pel·lícules i als documentals de la Urss, i ens van fotent a tots un termòmetre a sota de l’aixella. Caminem fins a l’altra porta i allà un altre sanitari ens treu el termòmetre i un tercer mira la temperatura.
Com que sembla que estem sans, passem tots.
Aleshores ens posem en la cua del control de passaports. Abans, però, veiem la finestreta de la Visa, i com que ja la tenim demanada i concedida, ens la posen al passaport sense problemes. Això sí, a l’hotra de pagar, com que el preu és en dòlars i no en portem, ens toca canviar euros per soma. Entreguem un bitllet de 50 euros i a canvi ens donen un feix de bitllets de 1000 soms, l’equivalent a 5 euros, que és el bitllet més gros en circulació.
Passem el control de passaports, recollim les motxilles i aleshores ens toca fer molta cua per passar la duana. A la gent d’aquí els demunten les maletes i els miren la roba peça a peça. A nosaltres no ens miren res, però igualment ens toca fer cua, i omplir una declaració amb tots els diners que entrem al país.
Quan sortim a l’exterior de l’aeroport, trobem un noi amb els nostres noms, que ens diu que hem d’anar a l’aeroport domèstic per agafar l’avió de Bukhara.
Hi anem caminant perquè està força aprop, i en arribar-hi ens toca esperar una bona estona. Tots els noms estan en rus, o si més no en alfabet cirílic.
No hi ha cartells electrònics, sinó que pengen un cartellet de plàstic amb el nom de la ciutat per facturar les maletes.
Passem el control d’entrada a la sala d’embarcament i allà ens toca esperar més d’una hora pwerquè l’avió surt amb retràs.
Aquí tampoc hi ha panells electrònics, ni cartells escrits. Simplement, el conductor de l’autobús que et porta a l’avió, crida el nom de la ciutat.

Quan arribem a l’avio, ens cau l’ànima als peus. Mare meva! Això si que és un avió vell! Sembla l’avio del Tibidabo. Un trasto d’hèlices dels anys 50 o 60. I per dins, com molt bé a dit la Pili a l’entrar-hi, sembla un cinema de barri, dels de fa quaranta anys.
Els motors fan molt de soroll i l’avió lògicament vola baix i a poc a poc. És un Antonov 24, amb capacitat per a 44 persones.
Les cadiners semblen tumbones de platja i la portA que ens separa de la cabina del pilot, la d’un xiringuito de platja.
Arribem a l’aeroport de Bukhara que ells anomenes “bukhoro” al cap d’una hora i mitja de vol.
Baixem de l’avió, caminem per la pista i sortim directament de l’aeroport sense passar per la terminal. A l’altra costat de la tenca ens està esperant el xòfer i al cap de poc arriba la guia, que és una dona molt alta i corpulenta que viu molt aprop de l’aeroport i que quan ha sentit que s’acostava l’avió, ha sortit amb presses de casa seva i ha vingut corrents...
Al cap d’uns minuts surt de l’aeroport un carret amb les nostres dues motxilles (som els únics viatgers amb equipatge de tot l’avió) i algunes mercaderies, i anem cap al cotxe.
La senyora Mastura ens ensenya els canals de drenatge de la ciutat, que fan que hi vagi a parar la sal abundant al terra, la qual cosa fa que el terreny es pugui cultivar.
Fa una calor insuportable. Venint hem sobrevolat in immens desert. Bukhara està evoltada de desert i des de fa alguns anys fa encara més calor, degut a l’assecament del Mar d’Aral, que impedeix la formació de nùvols que haurien fet de bafrrera natural als anticiclons. O sigui que fa una calor de mil dimonis, insuportable. A mi em sembla que la sensació de calor és la més gran que he sentit en cap viatge, superior fins i tot a la de l’Àfrica a l’agost.
Anem a l’hotel que es troba en un carreró petit al costat mateix del centre. Es diu “Sasha and son”, i és molt maco. Molt acollidor, net, ben acondicionat, tranquil, ben decorat. En fi, que ho té tot! Des del carrer, però, només es veu una porta de fusta i un cartell. Ningú no en donaria ni un duro...
Ens donen d’esmorzar molt bé: embotit, panqueques, cafè, fruita, kèfir, melmelada, formatge...
L’habitació també està molt bé, amb un quarto de bany modern, aire condicionat, nevera, i televisió per satel·lit.
Després d’esmorzar i prendre una dutxa molt necessària per aguantar desperts el que queda del dia, anem a visitar la ciutat.

En primer lloc veiem els encreuaments coberts dels carrers, on s’hi desenvolupava el comerç i que ara estan ocupats per venedors d’artesania. El mateix passa amb els caravanserais, amb la majoria de medarses i amb algunes mesquites.
Durant anys l’Islam va estar prohibit i les mesquites van ser transformades en sales d’exposició, botigues i fins i tot apartaments. Ha estat a partir de la independència que s’han restaurat i s’han tornat a obrir al culte, si més no una part.
Tots els monuments que visitem han estat restaurats i són molt macos. Hem vingut just quan ja no hi ha bastides i tot llueix força.
La guia demostra ser una gran professional. Parla un anglès molt clar, s’explica molt bé, i diu coses molt interessants. El primer lloc on ens porta és un Caravanserai convertit en mercat artesanal, i és clar ens cau l’ànima als peus, tot pensant: “ja hi som!”, però no. Resulta que bona part dels monuments s’han reconvertit en botigues, o sigui que per visitar-los cal entrari, però ningú ens molesta, ningú ens agobia. Es limiten a somriure i a vegades a obsequiar-nos un the verd. Sembla mentida que amb aquesta calor el the resulti una beguda tan adequada, que hidrata i estimula, i el prenem, ens el prenem, sense sucre, però això sí, amb molta fe...


El primer monument que visitem és Maghor-i-Atsar, “la fossa dels herbolaris”, una mesquita amb una façana del segle IX, amb vestigis d’un temple dedicat al culte de Zoroastre, encara més antic.
L’edifici va ser redescobert als anys trenta, de resulten d’una excavació. Per això està en un clot, perquè aquí el nivell del terra puja amb molta rapidesa, i la mesquita havia quedat totalment sepultada. De fet les cases més antigues tenen a vegades la porta d’entrada enfonsada fins a trenta o quaranta centímetres per sota del nivell del carrer, i els cal fer com una mena de graó perquè siguin accessibles.
Després comencem a visitar més mesquites, minarets i medarses, totes amb portals impressionants... Fins que arribem a la plaça que separa la mesquita Kalon de la medarsa Mir-i-Arab, amb la torre Kalon al mig.
Aquest conjunt és el més impressionant de tot Bukhara.


El minaret va ser construit el 1127 i té una alçada de 47 metres i uns fonaments de 10 m. De findària.
A l’exterior hi ha catorce cinturons decoratius fets amb maons de diferents formes. La llegenda diu que després de construir els fonaments l’arquitecte va desaparèixer durant dos anys. Ningú no sabia on era, i quan va tornar i l’emperador li va preguntar què havia estat fent durant tot aquest temps, li va contestar: “esperant que s’assequessin els fonaments”. Vet aquí perquè ha estat sempre tan sòlida.
Al costat de la Torre hi ha la medarsa amb dues cúpules blaves molt maques i un atri impressionant. La medarsa és un centre d’ensenyament viu, equivalent a un institut d’ensenyament secundari, on, a més de l’Alcorà, àrab i teologia, s’ensenyen les mateixes matèries que en un institut laic. És de pagament, però molt barat, i hi sol haver deu o dotze sol.licituds d’admissió per a cada plaça.

Davant per davant de la medarsa hi ha la mesquita, que és enorme, preciosa i molt tranquila. Al pati hi ha plantada una morera que és un símbol del sufisme, perquè ho dona tot sense rebre res a canvi.
Hi ha tres tipus de mesquites: les veïnals, que són per a resar-hi la gent del barri diàriament; les del divendres, que són molt més grans i acullen l’oració del dia sant, i les que es fan servir un o dos cops a l’any durant les grans festes.
En el cas de la mesquita Kalon, fa les tres funcions: la part interior serveix com a mesquita de barri; amb el pati es converteix en mesquita dels divendres, i ajuntant-hi la plaça exterior i fins i tot els carrers que l’envolten, es converteix en una mesquita per a les grans festes anuals.
El mirab és molty maco i també les sales dels voltants, amb unes columnes que aguanten arcs i cúpules blanques, molt macos.
Després de visitrar tot això, anem a dinar a un restaurant de la plaça Lyab-i-Haouz, una plaça construida el 1620, al voltant d’un estany, plena de moreres molt grans.
Anem al restaurant que té el mateix nom que la plaça i mengem molt bé. De primer ens porten un assortit d’amanides excel·lent, sobretot la de col i la d’arroç amb formatge i blat de moro.
Després una sopa, que en el meu cas és una mena d’escudella i carn d’olla a 10.000º Kèlvin de temperatura... I en acabat dues broxetes de kefta per a mi i de pollastre per a la Pili. Tot excel·lent. Amb cireres de postre.
Havent dinat fa tanta calor que ens hem de tencar a l’habitació amb l’aire condicionat. Però aviat torno a sortir per prendre’m un cafè, i al cap d’una estona un altre cop per anar a Internet, en un cybercafè que va molt ràpid, tot i que hi ha dificultats per trobar alguns dels signes de puntuació en el teclat.
Després tornem caminant fins a la plaça Kalom i pugem a una terraça de restaurant a fer fotos, perquè el sol està en la millor posició.

Tornem a entrar a la mesquita i de tornada a l’hotel ens perdem una mica pels carrerons fins que finalment aconseguim recuperar el bon camí i sortir a la zona concorreguda.
El nostre xòfer que és un tio molt educat, amable i servicial, ens porta a sopar a un restaurant amb espectacle folklòric i desfilada de moda. Un autèntic trunyo, envoltats de guiris... què hi farem!