També hi havia qui em preguntava: “...i perquè?”
Per què el Kirguistan, precisament? La resposta és doble. D’una banda feia temps que teniem ganes de tornar a un país musulmà oriental, semblant a Turquia o a Síria, i d’una altra, no coneixiem res de l’Àsia central.
De totes les repúbliques exsoviètiques de l’Àsia central, la més coneguda, la que més sona és l’Uzbequistan.
Les ciutats monumentals de Samarkanda i Bukhara han aparegut mil vegades en reportatges i documentals de televisió, i en propostes tuirístiques. I la Pili tenia moltes ganes de coneixèr-los. Però jo buscava una cosa més exòtica, una cosa menys turística, més “autèntica”. Vaig començar a buscar informació per Internet, i el que vaig trobar sobre el Kirguistan em va il.lusionar: un país tranquil, muntanyós, amb una alçada mitjana de 2.750 metres, amb llacs, pastures, ramats i pobles nòmades.
Sonava engrescador...
O sigui que aquest matí a les dotze en punt hem agafat un avió de la Turkish Airlines amb direcció a Istambul, primera parada d’un lviatge de dues setmanes per les dues ex-repúbliques soviètiques: l’Uzbekistan i el Kirguistan.
El viatge transcorrer plàcidament. L’avió és un airbus i porta una càmera frontal que transmet la imatge d’allò que es veu des de la cabina del pilot, a les pantalles que hi ha als respatllers de tots els seients.
Un cop que hem despenjat, la càmera s’ha mogut i ha mirat cap al terra, amb la qual cosa ens permet veure tot el que anem sobrevolant.
Fa un dia molt clar, i des de la finestra es veu perfectament el paisatge: Cerdenya, el taló de la bota italiana, l’Adriàtic, Albània, l’Ex-iugoslàvia, l’Egeu i finalment Turquia.
L’aterrament a l’aeroport d’Istambul és molt xulo perquè la càmera torna a la posició inicial o veiem la costa des del mar, amb la pista d’aterratge molt lluny i com a poc a poc es va acostant.
A l’aeroport d’Istambul no sabem què fer. Ens agradaria anar a donar un volt per la ciutat perquè ja tenim les maletes facturades i les targetes d’embarcament, però hi ha massa cua per passar el control de passaports, i finalment decidim quedar-nos a l’aeroport fins que sigui l’hora de tornar a agafar l’avió. Fet i fet només seran quatre hores.
L’aeroport d’Istambul resulta ser un lloc caríssim. Un cafè costa tres euros i mig, i tot és per a l’estil. L’estona que hi passem se’ns fa llarga. De fet és molt llarga.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada