29 de desembre de 2008 (Llacs d'Ubari)

Ens despertem que són prop de les vuit del matí. La dutxa funciona bé i després anem a pujar a la duna que hi ha darrera de la tenda.

En sortir a fora hem descobert tot el paisatge que envolta el campament que és preciós i impressionant.
Estem en una mena de vall envoltada de dunes. Tot el que es veu al nostre voltant és desert, sorra i només sorra, dunes i extensions enormes.

La sorra és daurada, de tons lleugerament vermellosos i molt fina. Pel matí està molt freda perquè a la nit ha fet molt fred. A dins del llit s'hi estava força calent perquè tenim una mena de funda nòrdica molt còmode, tot i que hem pàssat fred a les cames perquè no tenim pijama.
Pugem a la duna i ens cansem molt, perquè és difícil i costerut, i sobretot quan t'enfonses es fa molt pesat. La duna presenta zones en què la superfície està tova i altres en què està dura i en aquestes últimes resulta més fàcil caminar-hi.


Des de dalt de la duna veiem un panorama molt maco i totes les tendes i els 4x4 del nostre campament abaix, i també molt lluny una taca de verdor, i més aprop un altre campament.
L'esmorzar no està gens malament. Hi ha croissants, mel, melmelada, mantega, cafè, suc de mango, ous bollits...
En acabar pugem als 4x4 i sortim cap al mar de dunes.

Resulta una excursió preciosa. Estem tot el dia recorreguent enormes extensions de sorra i dunes. Tot és desert, no hi ha ni pistes, ni carreteres, ni cases.

El primer llac es diu Mavo, i està a quaranta quilòmetres del campament.

És d'aigua salada com tots els de la regió. Nosaltres dos i una altra parella donem la volta al llac caminant i fent fotos. També hi ha alguns tuareg que han muntat la paredeta. Tenen coses maques per vendre, però els preus són exagerats i hi ha poques posssibilitats de regateig.

Una de les coses que més ens ha impressionat han estat les baixades en cotxe des de les dunes més altes i de parets molt inclinades.

N'hem fet dues de molt altes, sobretot la segona que devia tenir uns seixanta metres d'alçada. Hi ha hagut gent que no ha gosat baixar-les per por que el cotxe s'estimbés i ha preferit anar a peu.

Al migdia hem parat en un altre llac, el de Gebraoun, encara més gran que el primer, i allà hem dinat a base d'amanida i tonyina de llauna.

Darrera del llac hi ha unes dunes molt altes i lloguen skis i trineus per baixar-les. El pitjor, però, és que aquí no hi ha remuntadors i abans de baixar cal pujar-les a peu...
Al costat del llac hi ha un poble abandonat, perquè fa disset anys el govern va decidir traslladar els seus habitants a un altre lloc, és el que ha passat amb els pocs assentaments humans que hi havia a la regió, que han estat abandonats per ordre governamental.

Havent dinar anem, sempre travessant dunes, i sense que hi hagi cap pista, fins al llac d'Umm al-Maa, que és potser el més maco de tots.

I, després, encara, al llac de Mandara que era el més gran de la regió, però que fa uns anys es va assecar, diuen que degut al canvi climàtic. Ara té un aspecte dessolat i fa molta pena.
De tornada cap al campament encara passem per la cresta d'algunes dunes molt divertides de travessar, perquè el cotxe ha de fer girs estranys i sobtats, per superar-les alguns cops no ho aconegueix i ha de fer marxa enrera.

Finalment arribem al campament i anem la tenda...

... però a la que em descuido em trobo a la Pili enfilada a la duna més alta. Jo també hi pujo i des d'allà veiem la caiguda del sol.

De tornada el suposat guia ens diu que les nostres maletes són a Trípoli, que estan localitzades a l'aeroport i que si li entreguem els resguards ens les faran arribar. Però no ens en refiem gens per por de perdre-les definitivament en el trajecte entre Trípoli i el campament on anirem demà, o sigui que preferim deixar-les on són.