Excursió al Huayna Pichu (2001)

Ben poques vegades hi haureu vist el Machu Pichu a les fotos del Machu Pichu. Això és així perquè la muntanya que li dona nom queda d'esquena a les vistes més espectaculars del jaciment arqueològic.
En canvi el Huayna Pichu hi sol ser sempre present : és aquesta muntanya d'ampli perfil arrodonit que hi ha a la dreta de les fotos...
Al Huayna Pichu s'hi pot pujar. Un camí costerut que dona accés a unes vistes espectaculars s'hi enfila des d'un dels extrems del recinte urbà. No és una ascensió especialment difícil, com no sigui que patiu de vèrtic, però pujar-hi suposa un esforç prou gran com perquè després de fer-ho un estigui legítimament autoritzat a sentir-se orgullós de si mateix. No és que ningú expedeixi certificats, com al Cap nord o a Angkor Bhat, ni que després de superar-ho estiguis autoritzar a fer-te un percing a l'orella, com al Cap d'Hornos, però com a mínim et permet dir allò de... "el món és divideix en dues classes de persones, les que hem pujat al Huayna Pichu i les que no."
En tot cas les estadístiques diuen que cada tres anys s'hi mata algun turista, pujant o baixant de la muntanyeta. I és que és fàcil descuidar-se. El camí, que en molts lloc discorre entre arbres, dona una falsa sensació de seguretat: convida a oblidar que un metro o uns pams més enllà hi ha precipicis de fondaries impensables.
A més de les advertències de les guies de viatge, que insisteixen en la macabra estadística. Hi ha un altre element que et fa pensar en la realitat del perill. Just a l'inici del camí, hi ha una garita i un vigilant. En veure'l un posa la mà a la cartera, disposat a pagar peatge, però no, els nostres prejudicis de catalanet acostumat a les contínues sangries econòmiques a que ens sotmet Acesa cada cop que entrem o sortim de Barcelona, aqui estan injustificats. Del que es tracta no és de pagar, sino de quedar-hi registrats, de manera que, en acabar el dia, es pugui comprovar que tothom a tornat sa i estalvi, o en cas contrari es puguin iniciar amb coneixement de causa els treballs de rescat de les seves despulles...
Mola bastant això de sotmetres a aquesta mena de controls. Fa que un se senti aventurer i valent, sense ser massa ni una cosa ni l'altre.
La veritat és que la pujada al Huayna Pichu la vaig trobar, a part de preciosa des del punt de vista paisagístic, més fàcil que no em pensava. I això, que d'una banda està bé, perquè a ningú no li agrada deixar-se la pell en una excursió, d'una altra decepciona una mica, perquè resta mèrits a l'aventura.
Però vet aquí que el dia que vam pujar-hi, ningú comptava amb el fet que les estadístiques mai no fallen. I que, setmana amunt, setmana avall, ja s'acomplien els trentasís mesos de rigor des de l'últim accident. Potser per això a un pobre filipí que baixava d'allò més content després d'haver fet el cim, li va tocar el rebre...
Eren un grup de tres individus, el filipí, un americà i un argentí, que s'havien conegut aquell mateix matí en coincidir plegats a l'inici de l'ascens. Havien arribat fins a dalt de tot, a tocar del cel i dels déus, i després d'estar-se una estona sommiant en civilitzacions perdudes i llegendes còsmiques, van decidir que aquell lloc era tant bo con qualsevol altre per practicar el cross atlètic.
I així va ser, com si algú hagués cridat la mítica frase de "¡maricón el último!", els tres homes es van fúmer a córrer camí avall, sense que hi hagués cap necessitat.
Però com que resulta que no estaven sols a la vida, ni a la muntanya, i que altre gent pujava pel camí, bastant més a poc a poc, és clar. Cada cop que es cruaven amb algú havien d'acostar-se perillosament al marge del camí, fins que ve t´ho aquí, just en el moment en què es creuava amb la meva filla gran, el filipí perd el peu i se'n va avall.
Relliscar per un cim de dos mil set-cents metres, conscient que el poble més proper és justament set-cents metres per sota teu, deu ser una sensació força fomuda.
No recordo que cridés. Els que si que vam cridar vam ser els testimonis. Cada un en la seva llengua. Ell, en canvi, mentre relliscava es veu que anava pensant, "si em mato, em mato, però al menys que no se'm faci malvé la càmera...", perquè un cop que va quedar miraculosament aturat per un arbust de nyigo nyago, la seva gran preocupació primordial continuava sent salvar la màquina.
De seguida es va organitzar el rescat. Tothom es va treure el cinturó i a base de lligar-los es va intentar fer-li arribar aquesta mena de corda improvisada per ajudar-lo a retornar al camí. Però el remei es va demostrar ineficaç i perillós. A mitja travessa, un dels cinturons es va trencar i el filipí se'n va tornar muntanya avall.
Aquest cop l'arbre que el va aturar era una mica més gran, però per contra ell estava una mica més lluny del camí i més a prop del precipici.
En aquell moment arribaven dues nordamericanes acompanyades d'un guia peruà. L'home no s'ho va pensar dues vegades: va baixar amb precaució fins més avall d'on era l'accidentat, i a base d'empènyer-lo, va aconseguir fer-lo retornar al camí. No va ser fàcil, perquè el filipí només tenia un braç útil amb què agafar-se al terra i a les plantes, l'altre continuava aferrat a la màquina de fotos. Quan finalment va aconseguir arribar a lloc segur va semblar que per un moment tornava a la realitat: acabava de salvar-se d'una mort més que probable i el que és pitjor, de perdre la màquina de fotos. Es va asseure una estona en una pedra i s'hi va estar cinc o deu minuts, suposo que reflexionant sobre tot el que és precepctiu reflexionar en aquestes ocasions.
Després, es va aixecar, va dir als seus companys que ja es trobava bé i va iniciar altre cop el retorn, això sí, aquest cop sense presses.