En aquells anys, a principis dels setanta, viatjar a un país comunista des de l'Espanya de Franco era molt excepcional. De fet feia molt poc que s'havia aixecat la prohibició total d'entrar a qualsevol dels considerats "països satel·lits" de la Unió Soviètica. De totes maneres només era permès visitar alguns paisos dels considerats de linia menys dura, entre ells Hongria.
Es tractava de commemorar el viatge que quaranta anys abans havien fet el meu pare i el meu avi. En aquella ocasió, el juliol de 1931, els acompanyava l'Ernesto Gokes, un químic hongarés que els feia de traductor i de guia.
Ara preteníem, precisament, anar a visitar l'Ernesto que vivia a Budapest des de l'inici de la nostra guerra civil. La relació entre "l'hungar" i el meu pare havia quedat interrompuda arrel de la revolta hongaresa de 1956. Un bon dia, però, d'això en feia només uns mesos, l'Ernesto ens va sorprendre a tots presentant-se a Barcelona amb la seva filla, després de gairebé vint anys de no saber-ne res. Feia poc que s'havia jubilat i com a premi de bona conducta li havien permès de sortir per retrobar-se amb els seus amics catalans, i ara erem nosaltres que li retornàvem la visita.
Feiem el viatge en tren, seguint amb bastanta fidelitat la ruta original, si bé vam estalviar-nos el primer tros fins a Gènova que aquest cop vam fer en vaixell.
Des de Barcelona no va ser possible ni comprar el bitllet de tren, ni canviar divises, ni gestionar visats per anar a Hongria. El més lluny que ens permetien les gestions de les agències de viatges espanyoles era arribar a Vienna.
Un cop allà recordo que vam córrer a tramitar el visat i el bitllet de tren. Vam haver d'anar a una agència oficial del govern hongarès, l'única de Vienna que venia els bitllets i feia tots els tràmits. Ens van fer omplir un munt de papers, i que a l'hora de pagar, vam quedar sorpresos per la quantitat tan desmesurada de diners que ens demanaven. A punt vam estar, fins i tot, de fer-nos enrera i anular l'últim tram del viatge, però al final el meu pare va pagar i ens van donar els bitllets, les vises i uns quants papers més que havíem de presentar a la frontera.
A continuació vam anar a veure un canvista. Era un jueu típic com els que surten a les pel.lícules d'abans de la guerra. A diferència dels bancs normals que només admetien una curta llista de divises, (entre les quals, tot i ser d'un país veí, no es trobava el forint hongarès), ell comprava i venia les monedes més estranyes. Nosaltres portàvem francs suïssos, i em va quedar gravada la imatge del meu pare entregant-li un únic bitllet de cent francs i rebent a canvi un plec impressionant amb cent vint i cinc bitllets hongaresos de color vermell.
La distància entre Viena i Budapest és curta, però el trajecte es complicava en arribar al pas fronterer, perquè calia travessar el Teló d'Acer i els controls eren severs.
En arribar al primer poble hongarès, tot el personal austríac va baixar del tren i va ser substituit per personal autòcton. Un parell d'agents de policia van entrar al nostre compartiment i ens van demanar els papers. Vam ensenyar-los els passaports, se'ls van mirar, van comprovar que tot estava en ordre, van posar-hi els segells corresponents i aleshores ens van demanar que els mostréssim alguna cosa més que nosaltres no acertàvem a entendre què.
Vam tornar a mostrar els passaports i ells cada vegada més impacients, van negar i van continuar demanant-nos, tot això en hongarés és clar, alguna cosa més.
Llavors el meu pare, com qui intenta a la desesperada un gest en el qual en el fons no creu, va treure el munt de papers i prospectes publicitaris que ens havien donat a l'agència de viatges.
Un dels homes va començar a remenar entre els papers i al final, amb cara de satisfacció, va mostrar-nos un sobre blanc de l'interior del qual en va treure una mena de xec bancari que es va quedar. Tot seguit va obrir la bossa de pell que portava penjada a un costat i va a començar a treure més i més bitllets vermells... Mentre ens els donava, anava comptant i en acabar, va saludar-nos i se'n van anar deixar-nos sols i estupefactes.
Ara enteniem el perquè ens havia costat tan cara la visa i perquè ens havien obligat a declarar els dies exactes que pensavem estar al pais. El govern obligava els visitants a gastar un mínim de forints per dia, quantitat que calia "comprar" al mateix temps que bitllet de tren, mentre es feien els tràmits de la visa. Nosaltres, però, com que no ho sabíem, portavem també tot els bitllets que havíem canviat pel nostre compte. Una quantitat que no trigaria gaire a mostrar-se excessiva.
Vam arribar a Budapest de nit. Vam baixar a l'estació central i jo em vaig quedar al mig d'un passeig peatonal mentre el meu pare intentava situar-se i buscar allotjament.
I així estava jo, "jove inexpert en el país dels soviets", enmig de la solitud del carrer quan vet aquí que se m'acosten dos individus i em demanen amb alemany que els ensenyi els meus papers.
"No pot ser! -pensava jo- no fa ni deu minuts que soc a Hongria i ja tinc problemes amb la policia secreta." En el meu francès deficient vaig intentar explicar-los que els papers els duia el meu pare, que havia de ser molt a prop, i que no trigaria a tornar.
Ells insistien molt seriosos que volien "die papiere", fins que en un moment determinat, potser en veurem massa apurat, els dos suposats policies, van decidir posar punt i final a la seva farsa, i em van dir en correcte català: "què no ens coneixes? Som catalans com tu!"
Es veu que anaven pel mig de Budapest parlant animadament en català i el meu pare que els va sentir se'ls va presentar i els va dir que jo era uns metros més avall guardant les maletes. Aleshores van decidir gastar-me la ditxosa broma que avui, trenta dos anys més tard, esdevé anècdota, però que en aquells moments em va semblar el principi del final de la meva aventura.
Va tornar el meu pare amb la mala notícia que els hotels del centre eren tots ocupats, i que calia agafar un taxi per buscar en els més grans de la perifèria.
Vam aturar-ne un i ell li va explicar al conductor, mig en anglès mig en gestos, que buscaven hotel. De seguida ho va entendre ¿Què hi feien sinó dos catalans en maletes enmig de la nit hongaresa? I ens va acabar portant a un hotel enorme dels afores.
La sorpresa va ser quan ens van dir que no acceptaven la moneda del país i que per pagar ens calia tirar de l'ajut de la Diner's o treure un d'aquells cromos màgics de l'Arcàdia suissa.
No ens va quedar altre remei que acceptar. I des del moment en què ens vam convertir en hostes de l'hotel, tot van ser reverències i salutacions.
Mai m'havia sentit tractat així i no recordo haver-m'hi tornar a sentir mai més, ni en els mismíssims hotels de luxe dels països del tercer món, on el turista pot ser un rei, però no pas un déu.
L'atenció era tanta, tan exagerada i tan constant, que et feia sentir malament, i vaig començar a entendre que en determinats països comunistes existeixen dues realitats paral·lelas i totalment oposades: la turística i la quotidiana.
En aquella època a Hongria ja hi començaven a haver alguns petits negocis de propietat privada. Ho vam poder comprovar a partir de l'endemà quan ens va venir a buscar "l'hungaro" per fer-nos de guia.
El primer dia vam agafar un bus turístic. L'Ernesto parlava perfectament un munt de llengüés, entre ells el castellà que li servia per comunicar-se amb nosaltres i el rus que com la majoria de la població es negava a utilitzar.
A la ciutat hi havia destacaments de soldats soviètics que, segons sembla, mai gosaven sortir sols de nit per por de ser atacats.
Durant els anys que va passar a Catalunya, l'Ernesto va aprendre també un munt de paraules, dites i cançons catalanes, gairebé sempre pujades de to. Curiosament, tot i ser dues llengües tan dispars, entre el català i l'hongarès hi ha algunes paraules de fonètica idèntica que el nostre amic es complaia en pronunciar en veu alta tot parlant amb nosaltres amb posat seriós, i mirant de reull l'efecte que causaven entre els seus compatriotes. Mentre pujavem al turó on s'eleva el monument als soldats russos que van alliberar la ciutat al final de la guerra mundial, per exemple, com que és una carretera sinuosa, ell no parava de repetir que venia una curva, i una altra curva i una altra curva, conscient que curva en hongarès vol dir "puta".
Però en arribar al monument que els hongaresos odiaven, i que sempre estava custodiat militarment per evitar atemptats, vam fer el millor dels descobriments de lingüística comparada.
Jo tenia ganes d'orinar i vaig preguntar-li on ho podia fer, aprofitant la parada. Em va assenyalar un grup de soldats hongaresos que amb posat poc marcial vigilaven el monument des d'una certa distància i em va dir que m'hi adrecés i els digués, en català, que volia pixar, així mateix, que ells segur que m'entendrien.
Però el millor no va ser comprovar que "pixar" en català i en hongarés volen dir exactament el mateix, sino la resposta que em va donar un dels soldats. Tots senyalant-me el monument als russos que en teoria estaven allà per qustodiar, em va invitar: "pixar!, pixar!" .
Després vam anar a un gran parc que hi ha al centre de la ciutat, a l'interior del qual s'aixeca una mena de fortalesa que acull el Museu de l'Agricultura i la Ramaderia. L'home estava molt orgullós de poder-nos-el mostrar, perquè havia estat en aquest museu on havia treballat els últims anys abans de la jubilació.
Va intentar colar-nos de franc, tot exhibint mil i un carnets oficials, però va ser tan impossible com innecessari, perquè el preu de l'entrada era minúscul. Vaig veure que li sabia greu constatar que havia perdut el privilegi de portar convidats, sobretot perquè devia considerar que havia quedat en evidència davant nostre.
El museu en si era una autèntica runa. Suposo que l'havien muntat abans de la guerra mundial i a tot estirar en devien haver actualitzat alguns continguts dels panells a l'inici de l'era comunista, però des de llavors, res de res. Hi havia animals dissecats que feien pena, plens de pols i de brutícia, fotografies esgrogueides, i un aire de decadència esencial.
Al migdia vam anar a dinar a un restaurant de "monkas", que a més de ser el nom dels cigarrets més barats i populars, volia dir "treballadors".
Al restaurant popular hi havia mitja dotzena de taules enormes i et calia seure al primer lloc buit que trobessis, naturalment envoltat de desconeguts. Vam tenir la sort de trobar tres seients junts i l'Enesto va demanar per nosaltres, un estofat i alguna cosa més, potser una amanida. Ni que fos de reüll tothom ens mirava, perquè es veia d'una hora lluny que estàvem fora d'ambient. Fins que un dels que era més aprop va gosar preguntar-li a l'Ernesto que d'on erem. Ell li va dir que d'Espanya, i ja la vam tenir armada... L'home en qüestió que tenia ben apreses les lliçons del partit i que a més a més anava una mica mamat, es va posar a cridar en veu alta despotricant contra Franco i els feixistes espanyols. I nosaltres que l'última cosa que esperavem era que ens acusesin de franquistes, vam acabar sortint per cames del menjador després d'haver pagat menys d'una desena part del que costava en aquells anys un dinar econòmic a Barcelona.
Després de l'experiència roja, a la nit vam obtar per anar a sopar a un restaurant capitalista. Al meu pare li feia molta il·lusió tornar a sentir les tzardes que havia escoltat quaranta anys abans mentre sopava amb el meu avi.
Així doncs, vam triar un restaurant força luxós, amb orquesta de zíngars, però tot i això, com que es podia pagar en forints, perquè bàsicament estava dedicat a la clientala local, ens va costar com un sopar casolà en una fonda de poble a Catalunya.
Recordo que vaig menjar el típic goulash, que em va agradar molt, i de postre una delícia hongaresa que consistia en formatge fresc, banyat en xocolata desfeta i tot plegat assaonat amb pàprika en pols.
L'endemà vam visitar una de les glòries nacionals de Budapest, el metro. O per a ser més exactes, els metros. Perquè hi havia dues línies molt diferents, La primera passava per ser la més antiga del continent -això deixa fora el metro de Londres-, amb vagons de fusta i un recorregut testimonial.
La segona era moderna i espectacular. Com que havia de passar per sota del Danubi, anava molt fonda, i per arribar a l'andana calia baixar per una llarguíssima escala mecànica que a més a més anava a molta més velocitat que no pas les d'aquí.
Segons que em va explicar l'Ernesto, en els trams que passaven sota el riu, les bòvedes dels túnels estaven envoltades per una capa de gel que protegia de les filtracions.
Una altra cosa que em va cridar molt l'atenció va ser que no hi havia bitllets. A l'entrada hi hava un torniquet, on s'introduïa una moneda d'alumini d'un forint -que al canvi resultaven dues pessetes- que al impulsar-lo per entrar s'empassava la moneda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada