Treure el cap per la finestra

Diumenge a Punta Arenas

2009-11-15T20:16:00.004+02:00

Avui és diumenge i això és una ciutat gairebé deserta. D'aquí a una hora anirem cap a l'aeroport i d'allà cap a Santiago, via Puerto Montt (on vam començar el nostre viatge, ara fa més de dues setmanes). En total seran un munt d'hores de vol i esperes als aeroports. Ahir vam reservar l'hotel de Santiago, o sigui que per això no hem de patir.
Avui, bàsicament hem descansat. No hi ha hagut ni caminatas, ni navegacions, ni pinguins ni guanacos... això s'acaba i ja no és el que era...

L'única cosa especial que hem pogut fer ha estat anar a un mirador des d'on es veu tota la ciutat amb l'estret de Magallanes al davant i l'illa de Tierra de Fuego al darrera. Per cert que al mirador hi ha un munt de fletxes de fusta amb les distàncies a diverses ciutats del món, des d'Osaka a París i des de Ciutat del Cap a Terrassa, que és l'única ciutat catalana amb indicació de la distància (més de 12.921 Km!)
I també a visitar un petit Museu, instal.lat a la casa d'un antic indiano nascut a Avilés, que va ser el primer que va iniciar el negoci de la llana a Punta Arenas.
Ara mateix està caient una pedregada molt forta... i això que ha fet un dia magnífic, el millor des que vam arribar a la Patagònia.
Com que hi ha tants descendents d'emigrants arribats de tot el món, la diversitat és molt gran. Hi ha cinc fàbriques de xocolata, fundades per descendents de suïssos!!!! També una fàbrica de cervesa (extraordinària!) fundada per descendents d'alemanys, etc, etc.
La veritat és que Patagònia i Tierra de Fuego són els últims confins de la Terra. De fet van ser els últims territoris a ser colonitzats per l'home, ara fa 10.000 anys. Pel que fa als europeus o occidentals, van arribar fa poc més de cent anys. Abans només hi havien passat en expedicions esporàdiques. La veritat és que tot plegat ho trobo molt interessants i molt suggerent. És realment una terra verge i salvatge, on et pots aïllar del món, i viure sense contactar amb ningú. De terra no en falta! La hisenda de Haberton, on vam estar l'altre dia, té 20.000 hectàrees, o sigui unes 15.000 vegades la mida de Can Marc, la finca dels meus avantpassats...

Punta Arenas

2009-11-14T22:11:00.007+02:00

Avui ens hem aixecat altre cop quan encara no havien posat els carrers. A mes com que aqui la gent s'aixeca molt tard, la sensacio d'estar sol a la ciutat, encara es mes evident... Anavem sols!
Hem anat una hora en cotxe fins agafar un barquet que ens ha portat a l'illa Magdalena, que es una pinguinera enorme. Aqui si que hi havien pinguins... 8000 parelles!
Ha estat molt maco. A mes aquests pinguins semblaven molt mes acostumats a la presencia humana i no s'espantaven gaire. Hi ha una cordes que no es poden trespassar, i ells sembla que ho saben, perque quan trespassen els camins per on passen les persones, ho fan a corre-cuita i de seguida es refugien darrera la corda. Son molt divertits!
Hem fet moltissimes fotos. Algunes realment molt maques.
Despres, pero, hem anat a l'illa Marta, on hi ha una colonia molt gran de lleons marins, pero a mi m'ha tocat seure a la proa de babor, es a dir, justament d'esquena a la platja i no he popgut veure res, ni fer cap foto. He agafat un abreig de campionat!
Despres de dinar (cloises, congre i paila marina, que es un guisat de marisc) hem anat a una xocolateria de descendents de suissos, i ens hem posat les botes... Aqui hi ha molts descendents d'anglesos, alemanys, suissos, gal.lesos, suecs i sobretot croats. El cementiri es ple de tombes amb noms croats, i fins i tot l'escut de Punta Arenas incorpora la bandera croata!. Dic aixo del cementiri perque tambe hi hem estat donant una volta. Es maco, pero no tant com ens havien venut.

D'Ushuaia a Punta Arenas

2009-11-14T21:52:00.003+02:00

Buff! Ja som altre cop al continent. Menys mal! Abans d'ahir ens vam quedar sense autobús per anar des d'Ushuaia (Illa de Tierra de Fuego, Argentina) fins a Punta Arenas (Patagonia, Chile) i ens vam posar una mica nerviosos, perque sortir d'Ushuaia és una mica complicat: Hi ha una sola carretera i estava plena de neu, no teniem bus, la duana estava tencada, etc, etc... Pero finalment tot s'ha solucionat i ja estem al punt final del nostre viatge, a Punta Arenas, des d'on diumenge hem d'agafar l'avio cap a Santiago i d'allà cap a Barcelona.Avui hem tornat a fer 11 hores d'autobús.
Quina pallissa! Aquest cop, però, al ferry de l'Estret de Magallanes hem pogut sortir del bus, i hem vist dofins (toninas marinas) (que s´assemblen a les orques marines, eren blancs i negre, molt macos).
Fa molt fred. Molt, però estranyament i a diferència de Puerto Natales o Ushuaia, aquí ningú porta gorro (excepte nosaltres és clar).Demà farem una navegació en zodiac fins a l'Illa Magdalena, a veure una altra colònia de pinguins de Magallanes, i també cormorans i llops marins. Se suposo que aquí hi ha més pinguins que a l'illa Martillo que és a l'altre lloc on vam estar. Avui hem sopat millor que mai, uns ostiones al pil pil, i congre a la planxa acabat de pescar. Boníssim! Avui ens hem hagut d'aixecar a quarts de cinc del matí, i demà ens tocarà fer-ho a quarts de sis...

Ushuaia (2)

2009-11-12T23:10:00.008+02:00

Aquesta nit ha nevat molt. Hem estat a 5 graus sota zero, i per avui es preveu que baixen a -10!
Aquest natí hem anat a una illa on nidifiquen dues especies de pinguins. Una més comuna es la dels pinguins de Magallanes, i n'hi ha unes 2000 parelles. L'altre es molt mes rara, només hi ha 18 parelles en tota l'illa i es el pinguí típic de l'Antartida, i aquest és el lloc més al nord on es pot trobar. El pinguí de Magallanes fa el niu a sota terra i l'altre a sobre. Els cal estar molt atents perquè els depredadors estan tot el dia voltant per menjar-se els ous. Aquesta nit ha nevat molt. Hem estat a 5 graus sota zero, i per avui es preveu que baixen a -10!
Aquest natí hem anat a una illa on nidifiquen dues especies de pinguins. Una més comuna es la dels pinguins de Magallanes, i n'hi ha unes 2000 parelles. L'altre es molt mes rara, només hi ha 18 parelles en tota l'illa i es el pinguí típic de l'Antartida, i aquest és el lloc més al nord on es pot trobar. El pinguí de Magallanes fa el niu a sota terra i l'altre a sobre. Els cal estar molt atents perquè els depredadors estan tot el dia voltant per menjar-se els ous.
La vida dels pinguins es molt dura. Duríssima. Allà els hem trobat incubant els ous, mentre la parella és a buscar menjar. Es van tornant els mascles i les famelles en totes dues tasques, la d'incubar i la de buscar menjar. I a vegades els cal anar molt lluny i quan tornen l'altre està a punt de morir d'innanició.
A més fa un fred esgarrifós. Avui ens ha nevat moltíssim, pel camí i mentre erem a l'illa. A més amb molt de vent. La sensació de fred era terrible...
Sembla que demà (si la carretera, l'única carretera que comunica "el culo del Mundo" amb la resta) continua oberta, tornarem a Xile i al continent. Anirem a Punta Arenas. I després cap a casa.

Ushuaia

2009-11-11T20:29:00.004+02:00

Hola! Avui ha fet un dia magnífic. Un sol esplèndit. I això que a Usuhaia feia quatre dies que no parava de nevar, fins al punt de quedar tallades les carreteres per camions atravessats...
Us explico com ha anat tot...
L'endemà de tornar a Puerto Natales vam agafar tres autobusos successius que en 13 hores ens van portar des de Puerto Natales (Xile) a Ushuaia (Argentina), passant des del continent a la Tierra de Fuego per la Primera Angostura del Canal de Magallanes.
L'arribada va ser nolt decebedora. Era tard. Feia molt fred. Nevava molt. I la ciutat ens va semblar lletja i poc acollidora. Ens preguntavem que carai hi haviem anat a fer allà...
Però aquest matí ha sortit un sol esplèndit. La ciutat lluia envoltada de centenars de munyanyes nevades, front el Canal de Beagle. Preciós!. Ens hem embarcat en un catamarang i en un viatge molt maco de tres hores hem navegat pel canal de Beagle amb les vistes de la ciutat i les muntanyes, els illots amb cormorans i amb llobs marins. Hem fet un mini treaking per una illa. Hem visitat més illots amb més cormorans i més llops marins. Hem passat per un dels fars més australs d'Amèrica. En fi! Una passada.
Després hem canviat d'allotjament perque a l'hostal en que estavem només ens hi podiem quedar una nit (ho tenien tot ple) i hem anat a dinar a un restaurant xilè, on hem menjar de fàbula (Els argentins ens han dit que quan volen menjar bé se'n van a un resturant xilè...).
Demà ens hem apuntat a una excursió amb treaking a peu per un illot ple de pinguins, que ara mateix estan en plena nidificació.

El Glaciar Grey

2009-11-11T20:27:00.012+02:00

Ahir va ser un dia de sol (miracle!) tot i que també va nevar i va fer un fred i un vent de nassos... Vam decidir anar a dormir al refugi que hi ha al costat del Glaciar Grey. Per arribar-hi vam trigar cinc hores caminant des del Lodge on haviem dormit la nit anterior. Vam arribar reventats, pero com que es veu que encara no en teniem prou, encara vam caminar dues hores mes fins al "Campamento de los Guardas", que te un mirador directament sobre la Glacera. Aquesta Glacera Grey es espectacular, te uns 4 kilòmetres de front i connecta directament amb la placa de gel de 400 Km que cobreix bona part del sud de Chile.

A la nit, de tornada al Refugi (aquest cop només una hora) vam celebrar el meu aniversari amb uns canaris que hem anat trobant aquí i allà. Per la nit ha fet molt fred!
Avui hem tornat al lodge des del Refugi enmig d'una nevada infernal, anavem tant depresa (tot i ser pujada) que hem trigat nomes tres hores i mitja enlloc de les cinc d'ahir.

Despres hem hagut d'esperar el barco per travessar el llac Pehoe tres quarts d'hora sota la nevada (quin fred altre cop!!!!). Sort que un cop al barco ens han donat una xocolata calenta. Quin fred teniem tots els motxilleros!!!
Després hem agafat el cotxe que l'haviem deixat aparcat a l'embarcader. Hem vist una ñandú amb els seus petits i he baixat del cotxe a fer fotos.I hem anat fins el Calafate (Argentina) que està molt més lluny del que ens pensavem (5 hores de cotxe!).

Això del Calafate es la pera... resulta que fas cinc hores de cotxe enmig del no res, sense pobles, sense cases, sense gent, sense gasolineres... només estepa i estepa (la Pampa!) i de cop i volta arribes a el Calafate que es com Chamonix, superpijo, ple d'hotels, de cabarets, casinos, restaurants... botigues. L'única cosa és que aqui tot esta tirat de preu. L'hotel que es molt maco ens costa 30 euros amb esmorzar i el sopar ens ha costat també 30 euros, pero en un restaurant super pijo, amb dos plats, postre, beguda...
Demà anem a veure l Perito Moreno i de tornada cap a Puerto Natales a tornar el cotxe.

Perito Moreno

2009-11-11T20:27:00.010+02:00

L'endemà d'arribar a Calafate vam anar a veure el Perito Moreno. Esperavem que ens decepcionaria una mica, perquè els xilens insisteixen que els seus glaciars són més macos i naturals que els glaciars argentins, però contrariament al que ens esperavem, ens va entusiasmar. És preciós!!! I el sistema de passarel.les, lluny de "domesticar" el glaciar, el fa només més visible, més accessible, però sense alterar-ne la naturalesa. O sigui, un 10!. Hi vam estar un parell d'hores fent fotos des de tots els punts de vista.
Despre vam tornar a El Calafate a dinar al mateix restaurant del dia anterior, però jo em vaig equivocar al demanar, i vaig demanar "Chinchulines" que son troços de budell, plens de greix... quin fàstic!!!
Despres vam tornar a Xile, a Puerto Natales. Vam tornar el cotxe (amb la càmera de fotos a dins). Vam recuperar la càmera amb el conseqüent atac de cor... I vam anar a sopar.

Torres del Paine (3)

2009-11-11T20:25:00.005+02:00

No se si mai havia estat tant cansat com ara mateix... Avui hem pujat al mirador del condor, que es una pujada molt maca (una hora i mitja anar i tornar), enmig d'una ventada increïble i des d'on es veuen unes vistes fantastiques dels llacs i de les muntanes del Parc.

Despres hem agafat un catamarang i despres de 30 minuts navegant pel llac hem anat a un lodge que hi ha al peu del Paine Grande, que es una de les muntanyes principals. Des d'aqui hem fet un treaking de sis hores i quart (anar i tornar). Les vistes sobre les muntanyes, les glaceres i les muntayes pelades, extraordinàries. Ha nevat, ha fet fred, ha fet sol, ha fet vent... Una mica de tot.

Torres del Paine (2)

2009-11-11T20:24:00.007+02:00

Ahir va ser un dia desastros. Tot ens va sortir al reves. Va nevar molt, va fer fred, estava nubol i no es veia res... A la tarda vam decidir fer 80 Km. fins a la frontera Argentina a posar gasolina, sopar i connectar-nos a internet. Va resultar un fracas. La frontera esta enmig del no res. Se´ls havia acabat la gasolina i vam haver de tornar a Puerto Natales... En total vam fer mes de 200 Km per pista de terra per res. Sort que al menys vam sopar be!
Avui en canvi tot ha sortit del dret. A primera hora hem anat a fer una excursio estupenda al llac Grey, que esta ple de blocs de gel flotants, d'un color blau intens.
Al fons hi ha el Glaciar grey que es el que els produeix... Ha estat molt maco, veure aquells tempans grandiosos flotant a l'aigua. A mes, mentre feiem la volta a la Peninsula que s'endinsa dins el llac, ens hem trobat un hemul (un cervol) a menys de tres metres de nosaltres.
Li hem pogut fer moltes fotos i ell ni s'ha immutat...

Avui tambe hem vist ñandus (una mena d'estruc,) i una guineu.

A la tarda hem anat fins a un mirador que hi ha fora del Parc, i finalment hem aconseguit veure les Torres del Paine. Guapissim!

Dema agafem un barquet i anem a dormir en un refugi, des d'on mirarem de fer una excursio molt maca pero una mica dura que ens portaria fins al vall de Frances, on es poden veure altres torres i muntanyes.

Torres del Paine

2009-11-09T02:35:00.009+02:00

Ja som a Torres del Paine. Aqui no hi ha cybercafes, ni pobles, ni estacions de gasolina (ens estem quedant sense). Ahir va ser un bon dia perque vam fer una magnifica excursio a veure els Cuernos del Paine.

Feia tant de vent, però, que en segons quins llocs costava mantenir-se dret.
Tot es molt maco, amb unes muntanyes increibles, dotzenes de llacs d'aigua blava, guanacos, condors, ocells... de tot aixo n'hem vist, pero tambe hi ha pumes (d'aquests no n'hem vist cap...).

Aquesta nit ha nevat molt i durant el dia tambe. Hem pujat fins al refugio Chileno, cami de les Torres del Paine, pero com que no es podia veure res, hem tornat. Tot el cami nevant... pero com que anem molt abrigats no passa res.

Demà mirarem d'anar a la Glacera Gray, que es molt espectacular.

Canales Patagónicos i glacera Pius XI

2009-11-02T20:27:00.008+02:00

Hem trigat quatre dies de navegació per arribar fins aquí. A Puerto Natales. Això està lluny, molt lluny de tot arreu!
El viatge ha estat molt maco. Fiords, glaceres, muntanyes nevades per tot arreu. Ja veureu les fotos!
La sortida a mar obert, una autèntica jugada... vam potar més del que voldriem. Però finalment vam aconseguir superar-ho. Jo em vaig quedar dormit vestit al sofà del camarot perquè no tenia esma per despullar-me i pujar a la llitera. Però a l'endemà com nous!
La veritat és que el viatge ha valgut molt la pena. A més resulta que vam agafar primera classe i ens han tractat com a reis... Només hi ha 16 places de Primera! I mentre els altres menjavem al self service, nosaltres ho feiem en un menjador privat, amb una "mucama" que ens servia a taula i ens mimava, amb estovalles de roba, vaixella, cristalleria... i un menjar excel.lent, molt copiós i molt variat, amb fruita fresca, peix, carn, vi, etc, etc... en fi, una passada! Erem els únics catalans a Primera, és clar... la resta eren tots alemanys, però al final ens ho hem passat molt bé amb ells.

El viatge en barco, com ja he dit, meravellós. Uns paisatges increïbles. Passos estrets. Muntanyes plenes de neu...
I el millor de tot la glacera Pius XI, a la que ens hem acostat amb el vaixell. Una meravella!

Ja hem llogat el cotxe i demà ens anem cap a les Torres del paine (cinc dies) i després al Perito Moreno, a l'Argentina.

Puerto Montt

2009-10-30T15:27:00.007+02:00

Ja estem al cul del món. Hem trigat tretze hores des de Madrid a Santiago i després encara hem hagut d'agafar un altre avió per arribar a Puerto Montt.Aquí s'acaba la primera part del país. A partir d'aquí ja no hi ha carreteres.

Per baixar més avall cal entrar a l'Argentina i enllaçar amb la Panamericana o bé fer com nosaltres i agafar un barco que en quatre dies de navegació, passant pels fiords i estrets entre muntanyes, arriba fins a Puerto Natales. Això ja fa pinta de fi de món, efectivament.

Hi ha moltes cases de fusta. I fins i tot les esglésies ho són, de fusta, la qual cosa els dona un aspecte estrany, semblen capelles "protestants". Aquí a més hi ha molta gent d'origen alemany.

Avui els cabrons d'Iberia ens han torturat. Ens van donar el sopar (realment fastigós) a la 1 de la nit d'ahir. I avui ens han donat l'esmorzar (un bocata de mortadela!!!) a un quart d'una del migdia. O sigui que ens han tingut 11 hores sense menjar res. Jo ja tenia un maldecap i una mala òstia, de pebrots. Quina gentussa! I com ha canviat després quan hem agafat l'avió de Lan Chile. A l'avió xilè semblava que la tripulació estava al servei dels passatgers (què estrany, oi?) En canvi a Ibèria, semblava que els passatgers, erem només un incordi.Per cert que quan ja estavem a la pista de despegue i a punt d'accelerar, a una dona li ha donat un patatús i hem hagut d'avortar l'enlairament i tornar a la terminal, on se l'han endut amb ambulància. Sembla ser que s'havia posat fins al cul de tranquil.litzants.Els xilens continuen sent una gent molt, molt, molt educada i amable.Ara estem en un cybercafè i aquesta nit anirem a sopar sushi a un japonès si aconseguim trobar-lo, tot i que jo ja m'he menjat un pinxo de carn de bè a la brasa en un "puesto" del carrer només arribar per 60 cèntims d'euro...

Ahir va esta plovent i plovisquiejant tota la tarda-nit. I és clar que així no resulta gaire agradable visitar una ciutat... A la nit vam anar al que se suposa que és un dels millors restaurants japonesos de Chile, però va ser un acàs. La cambrera va comete l'error de pregunta-me que tal ens havia semblat el sopa... i li vaig explica! Fins i tot va venir el cuiner (japonès autèntic) a donar-nos explicacions i fer-nos reverències... Una llàstima, potse tenia raó que el salmó austral és menys gustós que el salmó d'Escandinàvia.Aquesta nit hem sormit amb dues mantes, cobellit i calefacció, si més no les primeres hores. Aquí quan se'n va el sol la tempeatura baixa molt.Al matí tot ha començat a sortir de primera. Hem esmozat a l'hotel, i hem sortit caminant fins a la navilera. Allà ens han donat els passatges. Hem anat a un mercat que hi ha aprop del port. La gent arriba en vaixell des de les isles per vende-hi flors...

...i "machas" les famoses almejas chilenas.

Tot és ple de restaurants i "puestus" de marisc. Al port, al costat dels vaixells, hem vist la primera foca.
Un animal bastant gros que sembla molt acostumat a que li facin fotos.Després hem agafat un col.lectivo i hem tonat al cente. Hem pres uns pastissos increibles de bons i ara estem al mateix cyber d'ahir.

16-06-2009 Samarkanda

2009-07-11T17:48:00.006+03:00

Després d’esmorzar comencem la visita a la ciutat. Primer de tot anem al mausoleu de Timur, també anomenat Tamerlan. El dia anterior a Shakhisabz també vam visitar el seu mausoleu. El d’ahir era molt senzill i va ser construit sota les seves oprdres per contrenir el seu cos quan es morís, però com que va morir en ple hivern, no l’hi van poder portar, i el cos es va quedar a Samarkanda on el van enterrar al mausoleu del seu net.
De fora és un edifici molt maco, amb una cúpula grandiosa, nervada, una característica que no es dona enlloc més.
De dins, però, és encara més impressionant. La tomba de Timur és una enorme pedra de color negre. Les parets i la cúpula interior estan molt ben decorades. Resulta curiós que les estalactites que la decoren per dins no són de fusta, ni d’estuc, ni de guix... són de paper matxé!
Tot seguit anem a veure el Registan, o sigui la plaça més famosa d’Àsia central, on conflueixen tres medarses impressionants. El mateix lloc que vam venir a veure ahir al vespre els dos sols. Ahir, però, no vam poder entrar a dins i avui, és clar, encara és més maco.

A l’entrada la policia et convida a pujar al minaret pagant una propina. Segons ens ha semblat entendre, de fet pujar al minaret està prohibit, o sigui que els diners són perquè facin la vista grossa.
Aquesta mena de policia porta una gorra que recorda la dels serbis durant la guerra de Bòsnia, o sigui que fan una mica de iuiu...
Com que tenim el sol de cara, decidim que no ens val la pena de pujar-hi.
Lògicament on sí que entrem és a dins de cada una de les tres medarses. Totes tres molt ben restaurades i molt maques. En una d’elles, un músic i venedor d’instruments ens fa una petita demostració de la seva sonoritat. Aquest senyor parla francés, però no anglès. És curiós que aquí hi hagi força gent que parli francès. També entre la gent jove. A l’escola tothom aprèn uzbek i rus, des de petit. El rus s’aprèn primer com a llengua estrangera i després com a llengua vehicular de determinades assignatures.

Després aprenen una segona llengua estrangera que sol ser l’anglès, el francès o l’alemany, per aquest ordre. I finalment una part de la població, sobretot a Bukhara i Samarkanda, té el tadjic com a llengua materna, o sigui que molta gent parla quatre llengues.

Després de veure el Registan, anem a la mesquita de la mort. Segons diuen fa anus si hi anaves a resar podies anar directament al Cel, perquè es queia a troços i de tant en tant matava algú dels que hi resava.
Fa dos anys van fer-hi unes obres de sustentació per tal d’evitar riscos als visitants. És l’única mesquita que no té restaurat l’interior de la cúpula, la qual cosa, segons ens explica el nostre guia, suscita l’amiració dels japonesos que en veure-la mig ruinosa l’aprecien molt més...
Anem a dinar a una casa particular que hi ha just al darrera de la mesquita de la mort. És d’aquests llocs que fan dinars per encàrrec per a la gent del país. Però, segons ens expliquen, som els primers turistes que hi anem a menjar.

És una família molt maca, amb l’àvia, la mare i els enns que serveixen la taula. Tots són molt alts, com acostuma a passar amb la gent d’aquí. Mengem amanides i fruita, i unes empanadilles amb carn i amb verdures, molt bones, de primer, amb iogur i fruits secs.

De segon una sopa de raviolis de carn molt suau i bona, i de tercer un pilav típic de Samarkanda, fet amb arròs, pastanaga groga i carn, i de postre uns pastissos.

Les pastanagues grogues són molt diferents de les que coneixem habitualment. Són grosses con un nab i totalment de color groc.

Després de dinar anem a veure el museu i la tomba del profeta Daniel, construida per guardar un tros del seu cos, portat des de Jerusalem per Timur.
La tomba deu fer uns dotze metres de llarg, i es diu que continua creixent fins que doni la volta al món.
Fem una parada per anar a prendre aigua, i la Pili un gelat de xocolata, al bar més fashion de Samarkanda, el Fratelle. Tot és ple de jovent com el que podem trobar a qualsevol ciutat del món. Els nois amb els nois i les noies amb les noies. El bar té un aspecte molt modern, perquè estem al centre de la ciutat nova, però hi ha un element que crida l’atenció: els cambrers són nens. El més gran no sembla tenir més de quinze anys, i el més petit, potser uns dotze. Van tots amb uniforme, tipus fast food, i són molt atents i servicials. Donen voltes continuament pel local per veure si algú necessita alguna cosa.
Després anem a Internet, a un soterrani ple de joves que naveguen i juguem amb l’ordinador.
Acabat el recés, anem a veure una necròpoli dels temps de Timur, que ens sorprèn molt perquè des de fora no sembla una gran cosa, però per dins és d’una gran bellesa arquitectònica. És com una mena de carrer –de fet, havia estat el carrer principal d’una antiga població- amb mausoleus a banda i banda. Tots diferents i tots preciosos.
Al final hi ha una petita mesquita, amb una porta de fusta del segle XV. L’anomenen “la porta del Paradís”, com la del babtisteri de Florència.
Com que és molt aviat per anar a sopar, l’Umit, el nostre xòfer, ens aconsegueix una habitació en un hotel `perquè hi passem un parell d’hores descansant, i ens passen volant, perquè només estirar-nos ens quedem dormits.
A les vuit del vespre ens passa a recollir i ens porta a sopar al millor restaurant de Samarkanda, que és ple de gent d’aquí que celebra aniversaris i de parelles locals i famílies que sopen. No hi ha cap turista.
Prenem dues amanides diferents i una sopa russa de color vermell intens amb crema de llet o iogur per sobre, i unes carns a la brasa: kefta, bè i pollastre, excel.lents.
Després pugem al cotxe i fem els 350 kilòmetres que ens separen de Tashkent, per una carretera bastant bona, la major part del temps de dues vies per cada direcció, separades per una valla protectora.

15-06-09 Samarkanda.

2009-07-11T17:43:00.005+03:00

M’he passat tota la nit anant al lavabo, sense dormir gaire i trobant-me força malament. Pel matí no esmorzo res.
Fins arribar a Samarkanda són tres hores i mitja de viatge per un paisatge ben poc interessant, lleig i avorrit.
Al final, però, es veien de lluny les muntanyes del Pamir,q que són espectaculars.
Abans d’arribar a Samarkanda fem una aturada a Shakhrisabz que és la vila natal de Timur.

Del seu palau només en quedem fragments de la porta, perquè al segle XVIII va ser destruit per un emir envejós de la glòria de Timur.

També visitem una mesquita i anem a dinar a un lloc típic, tot i que jo només menjo arròs bollit.
Quan arribem a Samarkanda ens quedem una estona a l’habitació i jo caic dormit, esgotat.
Després anem a donar un volt i ens arribem fins al Registan, la plaça de les tres medarses, que veiem només des de fora.

A la nit ens ve a buscar l’Umit, el xòfer, amb el sey jefe i ens porten a sopar a un restaurant boníssim, molt típic, on mengem unes boles de pasta farcides de carn, fetes al vapor, que anomenen mantys, i que provenen de la cuina mongol. És un plat molt típic de l’Uzbekistan i absolutament deliciós. El problema és que les quantitats de menjar que porten sempre són molt exagerades, potser més del doble del que resultaria raonablement possible

14-06-2009 Bukhara

2009-07-11T17:33:00.009+03:00

Esmorzem a l’hotel, tot i que jo gairebé no tinc gana i menjo molt poc. Alguna cosa em ronda...

Després anem a veure la mesquita dels quatre minarets, que és una típica mesquita de barri. Pugem dalt de la terrassa i val molt la pena.

Després anem a veure la Ciutadella, que està dalt d’una muntanyeta. Tot està molt arreglat i molt ben restaurat. Veiem el pati de recepcions i el de l’entronització i també la mesquita imperial.
Aquí va residir fins a 1920 l’últim emir, que era molt sanguinari, i que en ser desposseit va fuguir a l’Afganistan, on va esperar inútilment l’ajuda de l’emperador turc.
El 1920 els uzbeks van renunciar a l’alfabet àrab i el van substituir pel llatí. Però el 1929, al constituir-se la Urss, van canviar-lo pel cirílic. Des de la independència el 1991 l’alfabet llatí torna a ser l’oficial, però encara hi ha moltes coses escrites en cirílic, perquè sinó la gent gran no ho sap llegir.
Després anem a veure la mesquita Bolo-Haouz que és molt maca i molt tranquila. Com que vaig amb shorts, primer semblava que no m’hi deixarien entrar, però finalment no hi ha hagut cap problema.

Aquí les mesquites solen tenir un atri porticat amb unes columnes de fusta molt característiques, a vegades amb basaments de pedra i a vegades també de fusta.
Després hem anat al mausoleu d’Ismaïl Samani, que és del segle X, i passa per ser una joia arquitectònica de l’Àsia central.

Aquí hem coincidit amb un grup d’homes que s’han volgut fer una foto amb mi. I una de les dones que qustodïen el monument s’ha posat a cantar una sura, i en acabar la quia també ha dirigit l’oració. I era curiós perquè eren dues dones dirigint l’oració d’un grup d’homes.
Per dinar vam anar a un hotel enorme. Estavem sols, i vam menjar molt bé, sempre a base de la mateixa estructura: de primer amanides variades i fruita, de segon sopa i de tercer carn, en aquest cas un pollastre arreboçat.
A la sortida de l’hotel hem trobat una actriu famosa de les series de televisió, i la guia ha quedat encantada de poder-la saludar.
Llavors ens han portat al mausoleu de Bakhoutdim Naqchband, que és un centre de pelegrinació sufi. També molt acollidor i tranquil. I aquí hem trobat a un actor i a una actriu molt famosos dek cinema uzbec, i altre cop la guia s’ha emocionat molt.

Després hem anat a un mercat de fruites i verdures i hem fet unes quantes fotos, i també hem entrat a la zona de la mel, els làctics i els pastissos.
A la nit hem anat a sopar a un restaurant molt bo que hi ha en una terraça. Jo he menjat un guisat de carn que em recordava el que vaig prendre a Pamukale, a Turquia.

El xòfer ens ha explicat unes quantes històries ben interessants. Per exemple com va viure, sent un nen, l’esclat de la violència al Tadjikistan.
També ens va explicar que l’any passat el van enviar a la frontera amb l’Afganistan a recollir un grup de turistes americans, que van resultar ser gent de 60 o 70 anys. I que ell es va quedar de pedre al veure’ls, perquè amb lo perillós que resulta viatjar per l’Afganistan, no havia sentit a parlar mai que hi anessin turistes, i encara menys d’aquesta edat.
El seu pare viu als Estats Units, on ensenya física i matemàtiques en una universitat, i ell ha viatjat bastant.

13-06-2009 Bukhara

2009-07-11T17:17:00.009+03:00

Finalment sortim cap a Tashkent a l’hora prevista.
Tant en l’avió anterior com en aquest, el menjar ha estat molt bo. Acostumats com estem a les bassòfies que donen a Lufhtansa, Air France o Alitalia, s’agraeix que aquí ens tractim com a persones.
Ens toca anar adelantant el rellotge i així arribem a Tashkent a les quatre tocades de la matinada, quan a Barcelona és la una de la nit.
En arribar ens reben uns sanitaris d’aquells que es veuen a les pel·lícules i als documentals de la Urss, i ens van fotent a tots un termòmetre a sota de l’aixella. Caminem fins a l’altra porta i allà un altre sanitari ens treu el termòmetre i un tercer mira la temperatura.
Com que sembla que estem sans, passem tots.
Aleshores ens posem en la cua del control de passaports. Abans, però, veiem la finestreta de la Visa, i com que ja la tenim demanada i concedida, ens la posen al passaport sense problemes. Això sí, a l’hotra de pagar, com que el preu és en dòlars i no en portem, ens toca canviar euros per soma. Entreguem un bitllet de 50 euros i a canvi ens donen un feix de bitllets de 1000 soms, l’equivalent a 5 euros, que és el bitllet més gros en circulació.
Passem el control de passaports, recollim les motxilles i aleshores ens toca fer molta cua per passar la duana. A la gent d’aquí els demunten les maletes i els miren la roba peça a peça. A nosaltres no ens miren res, però igualment ens toca fer cua, i omplir una declaració amb tots els diners que entrem al país.
Quan sortim a l’exterior de l’aeroport, trobem un noi amb els nostres noms, que ens diu que hem d’anar a l’aeroport domèstic per agafar l’avió de Bukhara.
Hi anem caminant perquè està força aprop, i en arribar-hi ens toca esperar una bona estona. Tots els noms estan en rus, o si més no en alfabet cirílic.
No hi ha cartells electrònics, sinó que pengen un cartellet de plàstic amb el nom de la ciutat per facturar les maletes.
Passem el control d’entrada a la sala d’embarcament i allà ens toca esperar més d’una hora pwerquè l’avió surt amb retràs.
Aquí tampoc hi ha panells electrònics, ni cartells escrits. Simplement, el conductor de l’autobús que et porta a l’avió, crida el nom de la ciutat.

Quan arribem a l’avio, ens cau l’ànima als peus. Mare meva! Això si que és un avió vell! Sembla l’avio del Tibidabo. Un trasto d’hèlices dels anys 50 o 60. I per dins, com molt bé a dit la Pili a l’entrar-hi, sembla un cinema de barri, dels de fa quaranta anys.
Els motors fan molt de soroll i l’avió lògicament vola baix i a poc a poc. És un Antonov 24, amb capacitat per a 44 persones.
Les cadiners semblen tumbones de platja i la portA que ens separa de la cabina del pilot, la d’un xiringuito de platja.
Arribem a l’aeroport de Bukhara que ells anomenes “bukhoro” al cap d’una hora i mitja de vol.
Baixem de l’avió, caminem per la pista i sortim directament de l’aeroport sense passar per la terminal. A l’altra costat de la tenca ens està esperant el xòfer i al cap de poc arriba la guia, que és una dona molt alta i corpulenta que viu molt aprop de l’aeroport i que quan ha sentit que s’acostava l’avió, ha sortit amb presses de casa seva i ha vingut corrents...
Al cap d’uns minuts surt de l’aeroport un carret amb les nostres dues motxilles (som els únics viatgers amb equipatge de tot l’avió) i algunes mercaderies, i anem cap al cotxe.
La senyora Mastura ens ensenya els canals de drenatge de la ciutat, que fan que hi vagi a parar la sal abundant al terra, la qual cosa fa que el terreny es pugui cultivar.
Fa una calor insuportable. Venint hem sobrevolat in immens desert. Bukhara està evoltada de desert i des de fa alguns anys fa encara més calor, degut a l’assecament del Mar d’Aral, que impedeix la formació de nùvols que haurien fet de bafrrera natural als anticiclons. O sigui que fa una calor de mil dimonis, insuportable. A mi em sembla que la sensació de calor és la més gran que he sentit en cap viatge, superior fins i tot a la de l’Àfrica a l’agost.
Anem a l’hotel que es troba en un carreró petit al costat mateix del centre. Es diu “Sasha and son”, i és molt maco. Molt acollidor, net, ben acondicionat, tranquil, ben decorat. En fi, que ho té tot! Des del carrer, però, només es veu una porta de fusta i un cartell. Ningú no en donaria ni un duro...
Ens donen d’esmorzar molt bé: embotit, panqueques, cafè, fruita, kèfir, melmelada, formatge...
L’habitació també està molt bé, amb un quarto de bany modern, aire condicionat, nevera, i televisió per satel·lit.
Després d’esmorzar i prendre una dutxa molt necessària per aguantar desperts el que queda del dia, anem a visitar la ciutat.

En primer lloc veiem els encreuaments coberts dels carrers, on s’hi desenvolupava el comerç i que ara estan ocupats per venedors d’artesania. El mateix passa amb els caravanserais, amb la majoria de medarses i amb algunes mesquites.
Durant anys l’Islam va estar prohibit i les mesquites van ser transformades en sales d’exposició, botigues i fins i tot apartaments. Ha estat a partir de la independència que s’han restaurat i s’han tornat a obrir al culte, si més no una part.
Tots els monuments que visitem han estat restaurats i són molt macos. Hem vingut just quan ja no hi ha bastides i tot llueix força.
La guia demostra ser una gran professional. Parla un anglès molt clar, s’explica molt bé, i diu coses molt interessants. El primer lloc on ens porta és un Caravanserai convertit en mercat artesanal, i és clar ens cau l’ànima als peus, tot pensant: “ja hi som!”, però no. Resulta que bona part dels monuments s’han reconvertit en botigues, o sigui que per visitar-los cal entrari, però ningú ens molesta, ningú ens agobia. Es limiten a somriure i a vegades a obsequiar-nos un the verd. Sembla mentida que amb aquesta calor el the resulti una beguda tan adequada, que hidrata i estimula, i el prenem, ens el prenem, sense sucre, però això sí, amb molta fe...

El primer monument que visitem és Maghor-i-Atsar, “la fossa dels herbolaris”, una mesquita amb una façana del segle IX, amb vestigis d’un temple dedicat al culte de Zoroastre, encara més antic.
L’edifici va ser redescobert als anys trenta, de resulten d’una excavació. Per això està en un clot, perquè aquí el nivell del terra puja amb molta rapidesa, i la mesquita havia quedat totalment sepultada. De fet les cases més antigues tenen a vegades la porta d’entrada enfonsada fins a trenta o quaranta centímetres per sota del nivell del carrer, i els cal fer com una mena de graó perquè siguin accessibles.
Després comencem a visitar més mesquites, minarets i medarses, totes amb portals impressionants... Fins que arribem a la plaça que separa la mesquita Kalon de la medarsa Mir-i-Arab, amb la torre Kalon al mig.
Aquest conjunt és el més impressionant de tot Bukhara.

El minaret va ser construit el 1127 i té una alçada de 47 metres i uns fonaments de 10 m. De findària.
A l’exterior hi ha catorce cinturons decoratius fets amb maons de diferents formes. La llegenda diu que després de construir els fonaments l’arquitecte va desaparèixer durant dos anys. Ningú no sabia on era, i quan va tornar i l’emperador li va preguntar què havia estat fent durant tot aquest temps, li va contestar: “esperant que s’assequessin els fonaments”. Vet aquí perquè ha estat sempre tan sòlida.
Al costat de la Torre hi ha la medarsa amb dues cúpules blaves molt maques i un atri impressionant. La medarsa és un centre d’ensenyament viu, equivalent a un institut d’ensenyament secundari, on, a més de l’Alcorà, àrab i teologia, s’ensenyen les mateixes matèries que en un institut laic. És de pagament, però molt barat, i hi sol haver deu o dotze sol.licituds d’admissió per a cada plaça.

Davant per davant de la medarsa hi ha la mesquita, que és enorme, preciosa i molt tranquila. Al pati hi ha plantada una morera que és un símbol del sufisme, perquè ho dona tot sense rebre res a canvi.
Hi ha tres tipus de mesquites: les veïnals, que són per a resar-hi la gent del barri diàriament; les del divendres, que són molt més grans i acullen l’oració del dia sant, i les que es fan servir un o dos cops a l’any durant les grans festes.
En el cas de la mesquita Kalon, fa les tres funcions: la part interior serveix com a mesquita de barri; amb el pati es converteix en mesquita dels divendres, i ajuntant-hi la plaça exterior i fins i tot els carrers que l’envolten, es converteix en una mesquita per a les grans festes anuals.
El mirab és molty maco i també les sales dels voltants, amb unes columnes que aguanten arcs i cúpules blanques, molt macos.
Després de visitrar tot això, anem a dinar a un restaurant de la plaça Lyab-i-Haouz, una plaça construida el 1620, al voltant d’un estany, plena de moreres molt grans.
Anem al restaurant que té el mateix nom que la plaça i mengem molt bé. De primer ens porten un assortit d’amanides excel·lent, sobretot la de col i la d’arroç amb formatge i blat de moro.
Després una sopa, que en el meu cas és una mena d’escudella i carn d’olla a 10.000º Kèlvin de temperatura... I en acabat dues broxetes de kefta per a mi i de pollastre per a la Pili. Tot excel·lent. Amb cireres de postre.
Havent dinat fa tanta calor que ens hem de tencar a l’habitació amb l’aire condicionat. Però aviat torno a sortir per prendre’m un cafè, i al cap d’una estona un altre cop per anar a Internet, en un cybercafè que va molt ràpid, tot i que hi ha dificultats per trobar alguns dels signes de puntuació en el teclat.
Després tornem caminant fins a la plaça Kalom i pugem a una terraça de restaurant a fer fotos, perquè el sol està en la millor posició.

Tornem a entrar a la mesquita i de tornada a l’hotel ens perdem una mica pels carrerons fins que finalment aconseguim recuperar el bon camí i sortir a la zona concorreguda.
El nostre xòfer que és un tio molt educat, amable i servicial, ens porta a sopar a un restaurant amb espectacle folklòric i desfilada de moda. Un autèntic trunyo, envoltats de guiris... què hi farem!

12-06-2009 Istambul

2009-07-11T17:09:00.005+03:00

Quan en aquests dies previs al viatge li deia a la gent que ens anavem al Kirguistan, hi havia qui no sabia on ubicar-lo. Fins i tot algunes persones preguntaven: “això és Rússia, oi?”.
També hi havia qui em preguntava: “...i perquè?”
Per què el Kirguistan, precisament? La resposta és doble. D’una banda feia temps que teniem ganes de tornar a un país musulmà oriental, semblant a Turquia o a Síria, i d’una altra, no coneixiem res de l’Àsia central.
De totes les repúbliques exsoviètiques de l’Àsia central, la més coneguda, la que més sona és l’Uzbequistan.
Les ciutats monumentals de Samarkanda i Bukhara han aparegut mil vegades en reportatges i documentals de televisió, i en propostes tuirístiques. I la Pili tenia moltes ganes de coneixèr-los. Però jo buscava una cosa més exòtica, una cosa menys turística, més “autèntica”. Vaig començar a buscar informació per Internet, i el que vaig trobar sobre el Kirguistan em va il.lusionar: un país tranquil, muntanyós, amb una alçada mitjana de 2.750 metres, amb llacs, pastures, ramats i pobles nòmades.
Sonava engrescador...
O sigui que aquest matí a les dotze en punt hem agafat un avió de la Turkish Airlines amb direcció a Istambul, primera parada d’un lviatge de dues setmanes per les dues ex-repúbliques soviètiques: l’Uzbekistan i el Kirguistan.

El viatge transcorrer plàcidament. L’avió és un airbus i porta una càmera frontal que transmet la imatge d’allò que es veu des de la cabina del pilot, a les pantalles que hi ha als respatllers de tots els seients.
Un cop que hem despenjat, la càmera s’ha mogut i ha mirat cap al terra, amb la qual cosa ens permet veure tot el que anem sobrevolant.
Fa un dia molt clar, i des de la finestra es veu perfectament el paisatge: Cerdenya, el taló de la bota italiana, l’Adriàtic, Albània, l’Ex-iugoslàvia, l’Egeu i finalment Turquia.
L’aterrament a l’aeroport d’Istambul és molt xulo perquè la càmera torna a la posició inicial o veiem la costa des del mar, amb la pista d’aterratge molt lluny i com a poc a poc es va acostant.

A l’aeroport d’Istambul no sabem què fer. Ens agradaria anar a donar un volt per la ciutat perquè ja tenim les maletes facturades i les targetes d’embarcament, però hi ha massa cua per passar el control de passaports, i finalment decidim quedar-nos a l’aeroport fins que sigui l’hora de tornar a agafar l’avió. Fet i fet només seran quatre hores.
L’aeroport d’Istambul resulta ser un lloc caríssim. Un cafè costa tres euros i mig, i tot és per a l’estil. L’estona que hi passem se’ns fa llarga. De fet és molt llarga.

3 de Gener de 2009 (Leptis Magna)

2009-01-06T22:35:00.005+02:00

Sortim cap a Leptis Magna, la ciutat romana més gran del nort d'Àfrica.
Durant el trajecte trobem un parell de controls de policia, i el nostre suposat guia els dona una relació dels nostres noms, la qual cosa ens fa suposar que no hauria estat possible anar-hi pel nostre compte amb taxi des de Trípoli.
Per entrar a Leptis és obligatori contractar els serveis d'un guia. Com que no n'hi ha cap que parli espanyol, n'agafem un que parla italià, però resulta que tant li fa que parli una cosa com una altra, perquè no té idea de res, i no explica res. Només es limita a dir el nom dels llocs per a on anem passant.
El primer que veiem és l'arc monumental de Sèptimo Severo, que és molt maco, tot i que ha estat molt reconstruit.
després visitem els banys...

...i per una via amb columnes entrem al foro nou.

És enorme i està força ben conservat, amb moltes columnes i amb gorgones.

Del foro es passa a la Basílica que en origen era una sala on s'impartia justícia, i que després es va transformar en una església bizantina.

La basílica té unes colimnes molt treballades, amb esculptures que narran la llegenda d'Hèrcules.

Es creu que tot plegat anava cobert amb un sostre de fusta que s'ha perdut.
La porta bizantina ens condueix fins al port antic, i allà podem veure el trist espectacle d'una sorra plena d'escombraries, envoltant aquest enclau excepcional.

A continuació visitem el teatre, que és enorme i està molt ben conservat.
Des de la part més alta es veu una vista extraordinària amb l'escena i el mar al darrera.

L'última cosa que veiem abans de retornar cap a l'arc de Séptimo Severo, és el mercat.

Allà veiem un individu adult de Danas plexippus i descobrim que les erugues s'alimenten d'una planta verinosa que hem anat trobant pel desert.

Quan sortim del recinte falten dues persones del grup que ja ens havien advertit que si es retrassaven que anessim tirant, perquè ells en tot cas si se'ls feia tard, tornarien en taxi a Trípoli. Però quan li diem al nostre suposat guia, diu que no, que ni pensar-ho, que està prohibit, que la policia no els deixarà passar, i que no hi haurà cap taxista disposat a portar-los.
Anem a dinar de totes maneres i allà el maitre munta un número, perquè li agafen diversos atacs d'autèntica histèria amb les nostres comandes. Són atacs injustificats, perquè ell ens va dient les coses que hi ha per menjar i nosaltres aixequem la mà ordenadament, però ell igualment es fa un lio i es posa com una moto. Al final quan tots els que volien cuc-cus ja ho havien demanat, els que volíem arròs li diem que nosaltres encara no hem demanat, i aleshores fa una bola de paper amb la comanda, arrugant-la amb la mà i intenta tornar a començar des del principi, preguntant, "qui vol sopa?". Jo dic amb veu alta "aquest tio està tonto!" i "serà gilipollas!" i ell com que parla italià m'entén perfectament i amb mira amb odi.
Abans de tornar a l'hotel fem una parada a la llotja del peix i comprem llagostins, calamars, cloïses, molls, peix tambor i mero.

Es compra el peix a les parades i després es porta a coure a algun dels restaurants del voltant. Encarreguem la taula, deixem el peix i anem a Trípoli, al centre, a veure si veiem el mercat central, que resulta ser molt petit i poc assortit.

Donem una volta per la medina que és plena de gent...

...i tornem al restaurant a sopar.
Com era d'esperar el peix és força bo, però ells l'han desgraciat a base de coure'l massa. Gairebé tot està excessvament sec, en especial els calamars que semblen solen de sabata.
En tot cas hem aconseguit trencar la rutina del sopar diari i tot plegat ens surt molt barato, 15 euros els dos, perquè la resta el paga l'agència amb els diners que té assignats per a la nostra manutenció.

2 de Gener de 2009 (Tornada a Trípoli)

2009-01-06T19:44:00.005+02:00

Sortim del campament dels Akakus en direcció a Sabah amb la tranquilitat de saber que finalment tenim avió per volar cap a Trípoli. Fins ahir a l'hora de sopar no en vam tenir la comfirmació, i cabia la possibilitat d'haver de fer el trajecte entre els Akakus i Trípoli en cotxe, que són més de 1.200 Km!

Durant el viatge de tornada fins a l'aeroport de Sabah fem diverses aturades... per fer gasolina, per fer un cafè, per prendre un suc amb galetes, per visitar un mausoleu romà, per dinar... i finalment per visitar les runes de l'antiga Germa que tenen 2000 anys i no són gens espectaculars.

Totes les construccions, inclòs el que sembla ser un castell o un palau, són fetes de fang, amb adobs de color negre.

Un cop a l'aeroport ens acomiadem dels conductors dels 4x4 i li donem una propina al Massud que ens ha conduit molt bé per al desert. Per cert que a ahir un "pique" entre dos conductors de l'altre grup de turistes ha acabat fatal, perquè un dels cotxes s'ha estimbat al baixar una duna i ha quedat clavat de morro a la sorra. Per sort ningú s'ha fet massa mal, només el guia que ha picat amb el cap contra el vidre.
Ens estem dues hores o poc menys a l'aeroport de Sabah, que és molt petit i per no tenir no té ni paper de water. A mi mentre esperem em surt tot el constipat que he anat cobant aquests dies per culpa del fred i les corrents d'aire. Noto que tinc febre i em sento molt xafat, pero em donen una pastilla de paracetamol efervescent i em recupero.
En arribar a Trípoli el primer que fem és anar a buscar les nostres maletes. Ens porten a un magatzem i allà, enmig de centenars de maletes ens toca identificar les nostres. Finalment tothom troba les seves excepte una catalana de l'altre grup a qui li han enviat la maleta a Sabah, cosa que ningú no li havia dit fins ara...
Un cop solucionat el tema de les maletes, ens porten a sopar a un restaurant molt dolent i entre una cosa i altre es fan dos quarts d'una de la nit. Després anem al mateix hotel de la primera vegada. Ens donen una habitació al setè pis, molt gran i maca, amb llençols al llit i bomba de calor.

1 de gener de 2009 (Muntanyes Akakus)

2009-01-06T16:29:00.006+02:00

Avui hem estat tot el dia voltant pels Akakus.

Hem vist immensos mars de sorra roja que contrastava amb les formacions rocoses de color negre.
Hem vist terres de pedra negra contrastant amb la sorra.

Paisatges d'una grandiositat immensa que semblaven marítims.

També hem vist tota mena de pintures i gravats rupestres, fets als abrics naturals de la roca, amb representació de persones i animals, cèrvols, elefants, jirafes, i fins i tot un rinoceront.

Els paisatges són d'una gran bellesa, del tot indescriptibles.

Avui, a més, hem caminat una mica. La temperatura de dia és molt agradable i a la nit molt freda.
També hem estat amb una família nòmada, que viu al mig del desert amb les seves cabres, les seves gallines i un gat. Eren un home, dues dones i dos nens petits. Tenien un cotxe i una camioneta. I havien d'anar a buscar l'aigua a quinze kilòmetres d'on viuen.

El que no hi havia era cap mena de recurs agrícola. Ni hort, ni camps, ni arbres.

També hem vist passar una petita caravana de camells que de seguida ha desaparegut de tant ràpida com anava.

El que resulta molt divertit són les piruetes a les dunes. El nostre conductor ens n'ha fet fer un munt. De fet a vegades, amb el cotxe inclinat sobre un cantó, sembla que anessim en avió més que no pas en cotxe.

Avui a la tornada hen tornat a fer carreres, però sense tanta mala llet com ahir. Només hem estat a punt de xocar un cop.

31 de desembre de 2008 (Muntanyes Akakus)

2009-01-06T14:17:00.005+02:00

Durant la nit ha fet força fred. Sortir del llit i dutxar-se ha estat tota una heroicitat...
Després d'esmorzar sortim amb els 4x4 d'excursió pels Akakus.
Passem per paisatges increïbles. Muntanyes negres, sorra vermella, sorra daurada, dunes, terra de pedres, miratges, congosts...
És tot enorme i preciós. Impressionant. Un paisatge d'una gran magestuositat.
El conductor de tant en tant ens fa una demostració de conducció, corrent a més de 100 quilòmetres hora per la sorra, o fent piruetes per les dunes o baixant pendents que semblen impossibles.

Parem a menjar unes galetes i a beure un suc, en un punt alt des d'on es divisa un magnífic panorama de roques, muntanyes i mars de sorra.
Després anem a veure pintures i gravats prehistòrics. Són molt macos. No ens cansem de veure'ls. N'hi ha de diverses èpoques i de diversos estils. Els més antics tenen 12.000 anys, amb jirafes, bous, cèrvols i fins i tot elefants.

També hi ha escenes de caça i de vida quotidiana.

Sovint els caçadors porten màsqueres i en algun cas hi ha inscripcions en caràcters d'una escriptura molt antiga.

Just abans de dinar hem parat en un lloc on hi havia una mena de cova o arc natural amb una columna al mig que a mi m'ha recordat les columnes del temple de Luxor.

Allà hem vist un rèptil molt curiós que no ens tenia gens de por.

A l'hora de dinar anem a parar sota un arc de pedra, on "l'equip auxiliar" ja té la taula parada i el menjar a punt.

Com sempre dinem amanida i tonyina de llauna, i com sempre tot està molt bo i ve molt de gust.

Havent dinat hem fet una passejada pel desert...

...i després un bon trajecte fins arribar a un altre abric prehistòric amb una magnífica escena que primer ens ha assemblat de caça, però que després hen deduit que era de guerra.

De tornada cap al campament el Massud i un altre conductor s'han picat i han estat a punt de xocar en dues ocasions. Realment ens ha anat d'un pèl...

Avui és 31 de desembre i no podem deixar de pensar en lo fotuda que era la situació ara fa justament un any.
Passarem l'última nit del 2008 al desert i el que està clar és que no brindarem amb cava perquè l'alcohol està prohibidíssim a tot el país.
El sopar és l'habitual de totes les nits, amb sopa, pollastre i una poma, però després hem anat a la jaima comunitària i llavors han vingut els tuaregs que treballen al campament i els conductors i han portat un pastís i hem posat música i hem ballat tots junts una mica.

I a les dotze en punt ens hem posat al llit.

30 de desembre de 2008. Per la carretera...

2009-01-06T13:29:00.006+02:00

Avui hem sortit una mica més aviat, sobre les nou del matí, tot i que, com sempre, un cop érem als 4x4, ha calgut esperar una bona estona a que sortíssim, ningú sap ben bé perquè.
Després hem parat un parell de vegades pel camí, se suposa que per fer tràmits burocràtics, i també hem anat a comprar xampú i una maquineta d'afaitar.

També hem visitat el museu de Germa, que és bastant cutre, tot i que interessant.
La carretera corre enmig del desert, però no és un desert espectacular i ple de dunes com el d'ahir. És un desert pla, de sorra o de pedra i bastant lleig i monòton.
A l'hora de dinar hem arribat a Al-Aweinat, on hem menjat una amanida amb sardines de llauna.

La veritat és que tot plegat estava força bo i venia de gust. Hi havia faves bollides, patates bollides, tomàquet cru, cogombre, una ceba molt dolça, pastanaga bollida i olives.

Hem menjat els quinze del nostre grup i gent d'un altre grup que fa la mateixa ruta, tots a la mateixa taula, sota un sol bastant fort. Sort que la Pili i jo tenim els bufs que ens els posem al cap i ens protegeixes.
Després de dinar ens hem posat per una pista de sorra i hem anat en direcció als Akakus.
El paisatge s'ha anat fent cada cop més interessant. Quan faltaven dues hores per a la caiguda del sol, hem parat a resar, i el suposat guia i alguns xòfers s'han posar a fer les seves oracions de cara a la Meca.

El lloc on hem parat era una immensa plana de sorra coberta per moltes pedres basàltiques de color negre, que feien un contrast molt maco. Tothom ha agafat pedres, però ja veurem si ens les deixen treure...

Després hem entrat de ple en la zona del Akakus. I ha estat fascinant...

És un paisatge irreal i meravellós. No et canses de mirar ni de fer fotos.

Ens hem enfilat dalt d'un turó i es veia tot preciós.

Després hem parat en un lloc on hi havia una immensa columna de pedra que de lluny semblaba un Mohai i d'aprop una dona embarassada o un home panxut amb les mans al darrera...

Tot plegat també molt maco. Allà hem vist caure el sol...

...i després de seguida hem arribat al campament que ha resultat ser molt semblant al d'ahir. També amb una jaima molt comfortable. Finalment m'he pogut afaitar.

29 de desembre de 2008 (Llacs d'Ubari)

2009-01-06T10:55:00.018+02:00

Ens despertem que són prop de les vuit del matí. La dutxa funciona bé i després anem a pujar a la duna que hi ha darrera de la tenda.

En sortir a fora hem descobert tot el paisatge que envolta el campament que és preciós i impressionant.
Estem en una mena de vall envoltada de dunes. Tot el que es veu al nostre voltant és desert, sorra i només sorra, dunes i extensions enormes.

La sorra és daurada, de tons lleugerament vermellosos i molt fina. Pel matí està molt freda perquè a la nit ha fet molt fred. A dins del llit s'hi estava força calent perquè tenim una mena de funda nòrdica molt còmode, tot i que hem pàssat fred a les cames perquè no tenim pijama.
Pugem a la duna i ens cansem molt, perquè és difícil i costerut, i sobretot quan t'enfonses es fa molt pesat. La duna presenta zones en què la superfície està tova i altres en què està dura i en aquestes últimes resulta més fàcil caminar-hi.

Des de dalt de la duna veiem un panorama molt maco i totes les tendes i els 4x4 del nostre campament abaix, i també molt lluny una taca de verdor, i més aprop un altre campament.
L'esmorzar no està gens malament. Hi ha croissants, mel, melmelada, mantega, cafè, suc de mango, ous bollits...
En acabar pugem als 4x4 i sortim cap al mar de dunes.

Resulta una excursió preciosa. Estem tot el dia recorreguent enormes extensions de sorra i dunes. Tot és desert, no hi ha ni pistes, ni carreteres, ni cases.

El primer llac es diu Mavo, i està a quaranta quilòmetres del campament.

És d'aigua salada com tots els de la regió. Nosaltres dos i una altra parella donem la volta al llac caminant i fent fotos. També hi ha alguns tuareg que han muntat la paredeta. Tenen coses maques per vendre, però els preus són exagerats i hi ha poques posssibilitats de regateig.

Una de les coses que més ens ha impressionat han estat les baixades en cotxe des de les dunes més altes i de parets molt inclinades.

N'hem fet dues de molt altes, sobretot la segona que devia tenir uns seixanta metres d'alçada. Hi ha hagut gent que no ha gosat baixar-les per por que el cotxe s'estimbés i ha preferit anar a peu.

Al migdia hem parat en un altre llac, el de Gebraoun, encara més gran que el primer, i allà hem dinat a base d'amanida i tonyina de llauna.

Darrera del llac hi ha unes dunes molt altes i lloguen skis i trineus per baixar-les. El pitjor, però, és que aquí no hi ha remuntadors i abans de baixar cal pujar-les a peu...
Al costat del llac hi ha un poble abandonat, perquè fa disset anys el govern va decidir traslladar els seus habitants a un altre lloc, és el que ha passat amb els pocs assentaments humans que hi havia a la regió, que han estat abandonats per ordre governamental.

Havent dinar anem, sempre travessant dunes, i sense que hi hagi cap pista, fins al llac d'Umm al-Maa, que és potser el més maco de tots.

I, després, encara, al llac de Mandara que era el més gran de la regió, però que fa uns anys es va assecar, diuen que degut al canvi climàtic. Ara té un aspecte dessolat i fa molta pena.
De tornada cap al campament encara passem per la cresta d'algunes dunes molt divertides de travessar, perquè el cotxe ha de fer girs estranys i sobtats, per superar-les alguns cops no ho aconegueix i ha de fer marxa enrera.

Finalment arribem al campament i anem la tenda...

... però a la que em descuido em trobo a la Pili enfilada a la duna més alta. Jo també hi pujo i des d'allà veiem la caiguda del sol.

De tornada el suposat guia ens diu que les nostres maletes són a Trípoli, que estan localitzades a l'aeroport i que si li entreguem els resguards ens les faran arribar. Però no ens en refiem gens per por de perdre-les definitivament en el trajecte entre Trípoli i el campament on anirem demà, o sigui que preferim deixar-les on són.

28 de desembre de 2008. La medina de Trípoli

2009-01-06T09:53:00.008+02:00

Ens despertem a les vuit del matí. La dutxa funciona i l'esmorzar està força bé, però a l'hora de sortir de l'hotel perdem molt de temps perquè uns i altres són una colla d'inútils,.
Finalment aconseguim sortir i ens deixen a l'entrada de la medina. El que havia de ser una visita guiada de tres hores i dinar, es converteix en un "campi qui pugui" d'una hora i vint minuts sense dinar.
Ja ens està bé anar pel nostre compte, però hi estem massa poca estona. Són dos quarts de deu del matí i la majoria dels comerços encara estan tancats.
Ens posem per uns carrerons de la medina. Fa un sol molt agradable i tot està molt tranquil. És un passeig molt agradable. Ningú et molesta. Ningú et diu res.

Veiem el carreró dels platers que treballen el llautó i després anem caminant fins a l'Arc de Marco Aureli que és molt maco. Està en un extrem de la medina i estem pràcticament sols amb uns quants gats.

Després entrem a la mesquita del Gurgi que és molt maca i acollidora. Hi estem sols, perquè no és hora d'oració i el vigilant ens ha obert expressament la porta. A dins com és habitual tot està cobert de catifes i hi ha pilars de marbre i rajoles de Tuníssia.

Després de visitar la mesquita estem una estona més passejant per la medina i tornem cap al punt de trobada. A partir d'un punt determinat, però, ens desorientem una mica i ens costa tornar a trobar el camí.

Després ens porten a l'aeroport, però perdem molt de temps acompanyant al suposat guia a casa seva a buscar els nostres bitllets d'avió.
Volem fins a Sebah, ja en ple desert del Sahara, i allà, només sortir de l'aeroport anem a dinar a un xiringuito on ens donen amanida, una sopa horrible i un troç de pollastre amb una mena d'hamburguesa o kefta.
Dinant se'ns fan les cinc del vespre i aleshores al suposat guia li entren les presses. Pugem als 4x4 i sortim a corre-cuita, però de seguida parem a fer gasolina, que costa 18 pessetes el litre! i com que hem d'omplir els dipòsits de cinc vehicles i un munt de bidons de reposta, ens hi passem una bona estona...
Nosaltres dos anem amb el Lluís i la Trini que són una parella de Barcelona, i el Massud, el conductor, un noi molt jove que no diu ni mu.
A mig camí fem una parada en una botiga de la carretera on venen roba dels xinos. Comprem calçotets, mitjons, calces i samaretes. El més bàsic per poder anar tirant sense les maletes...
Després de fer uns cent cinquanta quilòmetres per asfalt, ens posem per una pista de sorra i entrem, al desert. Al cap de només cinc quilòmetres arribem al campament, on dormirem les pròximes dues nits.
La tenda està molt ben equipada. Hi ha tres llits de fusta, i un water amb lavabo i dutxa d'aigua calenta. També hi ha llum elèctrica, tauletes de nit, i dues cadires. El terra és de fusta i tot plegat resulta molt confortable.
Després anem a sopar. Ens donen amanida, sopa i cus-cus que està força bo.

27 de Desembre 2008. Sense maletes!

2009-01-06T09:27:00.006+02:00

El despertador de la Pili sona a les tres de la matinada i el meu a un quart de quatre. El taxista ens ve a buscar puntual a les quatre. És un cotxe gran, un Peugeot, però increïblement incòmode. Ens costa molt de posar-nos el cinturó de seguretat, i el trajecte fins a l'aeroport es fa pesat i desagradable.
La noia del mostrador d'Alitalia és bastant inútil, i no s'aclara amb els papers del visat libi. Nosaltres tampoc no entenem l'àrab, però som capaços d'identificar els nostres noms per la data de neixement, però tot i això tampoc no s'aclara amb el número del pasaport.
El trajecte fins a Roma és curt i sense incidents. Però després el vol de Roma Trípoli es retrassa dues hores perquè a Fiumicino no hi ha personal de neteja per posar-lo a punt.
El primer autobús que ens ha de portar fins a l'avió s'omple just quan ens tocava a nosaltres pujar-hi. Aleshores ens deixen més de mitja hora a la porta d'embarcament enmig d'una corrent d'aire gelat. No aconsegueixo fer-me entendre ni en italià ni en anglès perquè la tanquin...

Arriben tardíssim a l'aeroport de Trípoli. El control d'entrada al país és bastant ràpid, tot i que el funcionari no s'aclara ni amb els noms ni amb els números, ni amb les fotos (a mi em donava un passaport d'una altra persona....)
Quan arribem a la sala on s'han de recollir les maletes, ens trobem enmig d'un caos inenarrable... Hi ha centenars de maletes donant voltes a les dues úniques cintes transportadores i centenars de persones esperant maletes, però unes i altres no coincideixen...
Ens preguntem on deuen ser els propietaris de les maletes.
La resposta la sabem més tard: els propietaris de les maletes són al desert. Es tracta de maletes perdudes dels dies anteriors...
I les nostres? Doncs també perdudes!

Arriba el guia que és un inútil total, estorat i absolutament desbordat per la situació. No sap què fer. I a sobre ens dona la culpa a nosaltres per haver vatjat amb Alitalia. "A qui se li acud?" ens diu... No hi havia cap altra opció, perquè el vol de KLM ja estava ple!
Estem a l'aeroport fins a dos quarts de set de la tarda buscant les maletes i intentant fer una reclamació oficial. Però la gent de l'aeroport es nega a fer-nos el PIR que és el document oficial i internacional que demostra que hem perdut les maletes. Diuen que fins que no passin 48 hores no el podran fer...
Finalment sortim de l'aeroport sense maletes i anem a sopar. El restaurant és maco i net. Ens donen una sopa de peix força bona, un bufet d'amanides igualment molt bones, i un peix espasa a la planxa.
En sortir del restaurant m'escapo amb una parella de Barcelona i anem a comprar raspalls i pasta de dents per a tota la gent del grup.

Llavors ens porten a l'hotel, que és modern i està força bé. Llàstima que al llit no hi hagi llençols... I com es diu llançol en anglès? Ni idea... Finalment, després de molts viatges amunt i avall i de reclamar diveses vegades a la recepció, aconseguim dues fundes de cobertor que utilitzem com llençols i una manta. Fa molt de fred!

França, 1963

2008-09-22T20:32:00.005+03:00

Entre els meus primers viatges n’hi ha dos que recordo amb especial claredat. Un va ser l’anada a París, l’any 1959, amb els meus pares i la meva germana. Una visita que em va permetre, sobretot, descobrir que els cotxes vistos des de l’últim pis de la torre Eiffel, semblen de joguina. L’altre una escapada a Prada de Conflent amb excursió en jeep fins al cim de Canigó.
D’aquelles sortides i d’altres de posteriors, recordo amb carinyo, que cada cop que travessavem la frontera, i un cop ja en territori francès, el meu pare sempre deia: “ara ja podem dir: me cago en Franco...”, un costum que jo he perpetuat i que he reeixit a transmetre a les meves filles.
Des del punt de vista geogràfic, França sempre ha estat igual d’aprop, a poc més o menys uns cent quaranta quilòmetres de Barcelona, però mai com en aquells anys ha estat tant lluny des del punt de vista de les llibertats. Per això arribar a França i poder cridar “me cago en Franco!” era una teràpia engrescadora que ens feia sentir persones de ple dret.
Una de les coses que canviaven radicalment a una banda i altra dels Pirineus, eren els diaris. Aquí, aleshores encara, submisament profranquistes, allà decididament contraris.
Aquella sortida pel Conflent va coincidir amb l’execució a Madrid, a primeres hores del matí del dia 18 d’agost de 1963, de dos militants anarquistes, Francisco Granados Data i Joaquín Delgado Martínez, a qui es va atribuir injustament la col·locació de dos artefactes explosius, a la secció de passaports de la Dirección General de Seguridad i a la Delegación Nacional de Sindicatos.
Els dos homes, militants de les Juventudes Libertarias, van ser detinguts, torturats i sotmesos a una paròdia de judici que va acabar amb la seva condemna a mort. En només tres setmanes van passar de la llibertat a la mort, sense que s’aconseguís provar la seva participació en els fets que, quaranta anys després, s’ha demostrat que havien dut a terme altres persones.
Els fets passaven justament quan només faltaven dos dies perquè s’acomplissin quatre mesos de l’execució de Julian Grimau, l’aleshores responsable del Partit Comunista a l’interior, a qui alguns han definit com “la darrera víctima de la guerra civil”.
Tot i que no es pot comparar el ressó internacional de l’execució de Grimau, amb protesta del cardenal Montini –futur Pau VI- inclosa, la mort de Granados i Delgado també va ser objecte de crítiques irades en la premsa internacional.

Els diaris francesos sobretot, es van fer ressó de les execucions i van explicar en detall, tan les circumstàncies poc clares del judici, com el ritual espanyol de la mort, amb garrote vil, un instrument en perfecta concordància amb l’anacronisme propi del règim franquista.
El meu pare parlava i llegia francès perfectament. Per això quan era al país veí, solia comprar alguns diaris que a vegades portava fins a casa i d’altres abandonava al tren.

La diferència en l’ampla de la via obligava a fer canvi de tren a l’estació de Portbou, a l’hora que es passava el doble controls de la policia i la duana. i això es repetia tant a l’anada com a la tornada. Recordo que eren moments de tensió, de nerviosisme. La relació amb la policia s’evitava sempre que es podia, i per això no era agradable haver de sotmetre’s al seu control cada cop que s’entrava o es sortia del país. A més a vegades el meu pare portava algun objecte “de contraban”, que com a tal podríem qualificar qualsevol article adquirit a l’estranger, des d’un formatge a una càmera de fotos...
Però si alguna cosa estava clar que no es podia entrar sense córrer el risc de tenir problemes greus: era “propaganda clandestina”. Sota aquest epígraf s’hi agrupaven des de premsa política, fins a llibres prohibits o simples articles d’opinió contraris al règim.
Queda clar, doncs, que en aquestes circumstàncies ningú amb dos dits de front, no hauria gosat entrar a Espanya amb la premsa francesa del dia, farcida d’articles, reportatges i denúncies contra el darrer crim franquista.
Recordo que els meus pares van estar comentant les dues execucions i que fins i tot jo, que aleshores tenia només vuit anys, vaig donar una ràpida ullada a les il·lustracions dels diaris on es mostraven dibuixos i fotografies relatives a la notícia, sota uns titulars de caixa molt grossa d’un significatiu color vermell.

En arribar a Portbou, vam baixar les maletes, vam sortir del tren francès i després de passar la frontera i la duana, vam pujar al tren espanyol.
Poc més o menys a l’alçada de Girona, la meva mare va deixar anar un xiscle de sorpresa. Acabava de posar les mans a dins de la bossa i, esparverada, se n’havia adonat de la presència dels tres diaris francesos carregats de retòrica antifranquista.

- Què hi fa això aquí? –va preguntar, amb espant.

El meu pare va contestar-li que recordava perfectament haver-los deixat damunt del seient a l’altre tren i que no entenia com havien anat a parar altre cop a la bossa. Un misteri que jo em vaig precipitar ràpidament a desvetllar, proclamant orgullós que havia estat jo qui, en descobrir que se’ls havien deixat oblidats, els havia guardat a corre-cuita dins la bossa, no fos cas que al meu pare, en un moment o altre, del que quedava de dia, li entressin ganes de llegir-los...

El Pont de la Diada a Suïssa

2008-09-15T22:22:00.008+03:00

Aquest pont de la Diada hem anat a Suïssa amb es meus germans i cunyats, convidats pel nostre nebot Josep Maria.

Ha estat un viatge perfecte. Tot estava organitzat sense faltar-hi ni un detall, des del vol, fins a les excursions, l'hotel, els restaurants...

Vam estar al peu del Mont Blanch, però els núvols no ens el van deixar veure...

Fins que vam pujar a l'avio de tornada aleshores va aparèixer majestuós davant dels nostres ulls... quina passada!

Rapa Nui (2003)

2008-09-07T22:55:00.005+03:00

Per a nosaltres anar a Rapa Nui va ser com el final d'una pelegrinació.

El que més ens va sorprendre de la illa és la seva bellesa natural, al marge dels Moais que sóm tot un món apart: els volcans, la platja de Anakena, els prats amb els cavalls, el mar, tot és molt maco.

La missa del diumenge amb els seus cants litúrgics en rapanui i la gent guarnida, val molt la pena.

Excursió al Huayna Pichu (2001)

2008-09-07T14:27:00.006+03:00

Ben poques vegades hi haureu vist el Machu Pichu a les fotos del Machu Pichu. Això és així perquè la muntanya que li dona nom queda d'esquena a les vistes més espectaculars del jaciment arqueològic.
En canvi el Huayna Pichu hi sol ser sempre present : és aquesta muntanya d'ampli perfil arrodonit que hi ha a la dreta de les fotos...
Al Huayna Pichu s'hi pot pujar. Un camí costerut que dona accés a unes vistes espectaculars s'hi enfila des d'un dels extrems del recinte urbà. No és una ascensió especialment difícil, com no sigui que patiu de vèrtic, però pujar-hi suposa un esforç prou gran com perquè després de fer-ho un estigui legítimament autoritzat a sentir-se orgullós de si mateix. No és que ningú expedeixi certificats, com al Cap nord o a Angkor Bhat, ni que després de superar-ho estiguis autoritzar a fer-te un percing a l'orella, com al Cap d'Hornos, però com a mínim et permet dir allò de... "el món és divideix en dues classes de persones, les que hem pujat al Huayna Pichu i les que no."
En tot cas les estadístiques diuen que cada tres anys s'hi mata algun turista, pujant o baixant de la muntanyeta. I és que és fàcil descuidar-se. El camí, que en molts lloc discorre entre arbres, dona una falsa sensació de seguretat: convida a oblidar que un metro o uns pams més enllà hi ha precipicis de fondaries impensables.
A més de les advertències de les guies de viatge, que insisteixen en la macabra estadística. Hi ha un altre element que et fa pensar en la realitat del perill. Just a l'inici del camí, hi ha una garita i un vigilant. En veure'l un posa la mà a la cartera, disposat a pagar peatge, però no, els nostres prejudicis de catalanet acostumat a les contínues sangries econòmiques a que ens sotmet Acesa cada cop que entrem o sortim de Barcelona, aqui estan injustificats. Del que es tracta no és de pagar, sino de quedar-hi registrats, de manera que, en acabar el dia, es pugui comprovar que tothom a tornat sa i estalvi, o en cas contrari es puguin iniciar amb coneixement de causa els treballs de rescat de les seves despulles...
Mola bastant això de sotmetres a aquesta mena de controls. Fa que un se senti aventurer i valent, sense ser massa ni una cosa ni l'altre.
La veritat és que la pujada al Huayna Pichu la vaig trobar, a part de preciosa des del punt de vista paisagístic, més fàcil que no em pensava. I això, que d'una banda està bé, perquè a ningú no li agrada deixar-se la pell en una excursió, d'una altra decepciona una mica, perquè resta mèrits a l'aventura.
Però vet aquí que el dia que vam pujar-hi, ningú comptava amb el fet que les estadístiques mai no fallen. I que, setmana amunt, setmana avall, ja s'acomplien els trentasís mesos de rigor des de l'últim accident. Potser per això a un pobre filipí que baixava d'allò més content després d'haver fet el cim, li va tocar el rebre...
Eren un grup de tres individus, el filipí, un americà i un argentí, que s'havien conegut aquell mateix matí en coincidir plegats a l'inici de l'ascens. Havien arribat fins a dalt de tot, a tocar del cel i dels déus, i després d'estar-se una estona sommiant en civilitzacions perdudes i llegendes còsmiques, van decidir que aquell lloc era tant bo con qualsevol altre per practicar el cross atlètic.
I així va ser, com si algú hagués cridat la mítica frase de "¡maricón el último!", els tres homes es van fúmer a córrer camí avall, sense que hi hagués cap necessitat.
Però com que resulta que no estaven sols a la vida, ni a la muntanya, i que altre gent pujava pel camí, bastant més a poc a poc, és clar. Cada cop que es cruaven amb algú havien d'acostar-se perillosament al marge del camí, fins que ve t´ho aquí, just en el moment en què es creuava amb la meva filla gran, el filipí perd el peu i se'n va avall.
Relliscar per un cim de dos mil set-cents metres, conscient que el poble més proper és justament set-cents metres per sota teu, deu ser una sensació força fomuda.
No recordo que cridés. Els que si que vam cridar vam ser els testimonis. Cada un en la seva llengua. Ell, en canvi, mentre relliscava es veu que anava pensant, "si em mato, em mato, però al menys que no se'm faci malvé la càmera...", perquè un cop que va quedar miraculosament aturat per un arbust de nyigo nyago, la seva gran preocupació primordial continuava sent salvar la màquina.
De seguida es va organitzar el rescat. Tothom es va treure el cinturó i a base de lligar-los es va intentar fer-li arribar aquesta mena de corda improvisada per ajudar-lo a retornar al camí. Però el remei es va demostrar ineficaç i perillós. A mitja travessa, un dels cinturons es va trencar i el filipí se'n va tornar muntanya avall.
Aquest cop l'arbre que el va aturar era una mica més gran, però per contra ell estava una mica més lluny del camí i més a prop del precipici.
En aquell moment arribaven dues nordamericanes acompanyades d'un guia peruà. L'home no s'ho va pensar dues vegades: va baixar amb precaució fins més avall d'on era l'accidentat, i a base d'empènyer-lo, va aconseguir fer-lo retornar al camí. No va ser fàcil, perquè el filipí només tenia un braç útil amb què agafar-se al terra i a les plantes, l'altre continuava aferrat a la màquina de fotos. Quan finalment va aconseguir arribar a lloc segur va semblar que per un moment tornava a la realitat: acabava de salvar-se d'una mort més que probable i el que és pitjor, de perdre la màquina de fotos. Es va asseure una estona en una pedra i s'hi va estar cinc o deu minuts, suposo que reflexionant sobre tot el que és precepctiu reflexionar en aquestes ocasions.
Després, es va aixecar, va dir als seus companys que ja es trobava bé i va iniciar altre cop el retorn, això sí, aquest cop sense presses.

El segon viatge a Hongria, (1971)

2008-09-07T13:51:00.005+03:00

En aquells anys, a principis dels setanta, viatjar a un país comunista des de l'Espanya de Franco era molt excepcional. De fet feia molt poc que s'havia aixecat la prohibició total d'entrar a qualsevol dels considerats "països satel·lits" de la Unió Soviètica. De totes maneres només era permès visitar alguns paisos dels considerats de linia menys dura, entre ells Hongria.
Es tractava de commemorar el viatge que quaranta anys abans havien fet el meu pare i el meu avi. En aquella ocasió, el juliol de 1931, els acompanyava l'Ernesto Gokes, un químic hongarés que els feia de traductor i de guia.

Ara preteníem, precisament, anar a visitar l'Ernesto que vivia a Budapest des de l'inici de la nostra guerra civil. La relació entre "l'hungar" i el meu pare havia quedat interrompuda arrel de la revolta hongaresa de 1956. Un bon dia, però, d'això en feia només uns mesos, l'Ernesto ens va sorprendre a tots presentant-se a Barcelona amb la seva filla, després de gairebé vint anys de no saber-ne res. Feia poc que s'havia jubilat i com a premi de bona conducta li havien permès de sortir per retrobar-se amb els seus amics catalans, i ara erem nosaltres que li retornàvem la visita.
Feiem el viatge en tren, seguint amb bastanta fidelitat la ruta original, si bé vam estalviar-nos el primer tros fins a Gènova que aquest cop vam fer en vaixell.
Des de Barcelona no va ser possible ni comprar el bitllet de tren, ni canviar divises, ni gestionar visats per anar a Hongria. El més lluny que ens permetien les gestions de les agències de viatges espanyoles era arribar a Vienna.
Un cop allà recordo que vam córrer a tramitar el visat i el bitllet de tren. Vam haver d'anar a una agència oficial del govern hongarès, l'única de Vienna que venia els bitllets i feia tots els tràmits. Ens van fer omplir un munt de papers, i que a l'hora de pagar, vam quedar sorpresos per la quantitat tan desmesurada de diners que ens demanaven. A punt vam estar, fins i tot, de fer-nos enrera i anular l'últim tram del viatge, però al final el meu pare va pagar i ens van donar els bitllets, les vises i uns quants papers més que havíem de presentar a la frontera.
A continuació vam anar a veure un canvista. Era un jueu típic com els que surten a les pel.lícules d'abans de la guerra. A diferència dels bancs normals que només admetien una curta llista de divises, (entre les quals, tot i ser d'un país veí, no es trobava el forint hongarès), ell comprava i venia les monedes més estranyes. Nosaltres portàvem francs suïssos, i em va quedar gravada la imatge del meu pare entregant-li un únic bitllet de cent francs i rebent a canvi un plec impressionant amb cent vint i cinc bitllets hongaresos de color vermell.
La distància entre Viena i Budapest és curta, però el trajecte es complicava en arribar al pas fronterer, perquè calia travessar el Teló d'Acer i els controls eren severs.
En arribar al primer poble hongarès, tot el personal austríac va baixar del tren i va ser substituit per personal autòcton. Un parell d'agents de policia van entrar al nostre compartiment i ens van demanar els papers. Vam ensenyar-los els passaports, se'ls van mirar, van comprovar que tot estava en ordre, van posar-hi els segells corresponents i aleshores ens van demanar que els mostréssim alguna cosa més que nosaltres no acertàvem a entendre què.
Vam tornar a mostrar els passaports i ells cada vegada més impacients, van negar i van continuar demanant-nos, tot això en hongarés és clar, alguna cosa més.
Llavors el meu pare, com qui intenta a la desesperada un gest en el qual en el fons no creu, va treure el munt de papers i prospectes publicitaris que ens havien donat a l'agència de viatges.
Un dels homes va començar a remenar entre els papers i al final, amb cara de satisfacció, va mostrar-nos un sobre blanc de l'interior del qual en va treure una mena de xec bancari que es va quedar. Tot seguit va obrir la bossa de pell que portava penjada a un costat i va a començar a treure més i més bitllets vermells... Mentre ens els donava, anava comptant i en acabar, va saludar-nos i se'n van anar deixar-nos sols i estupefactes.
Ara enteniem el perquè ens havia costat tan cara la visa i perquè ens havien obligat a declarar els dies exactes que pensavem estar al pais. El govern obligava els visitants a gastar un mínim de forints per dia, quantitat que calia "comprar" al mateix temps que bitllet de tren, mentre es feien els tràmits de la visa. Nosaltres, però, com que no ho sabíem, portavem també tot els bitllets que havíem canviat pel nostre compte. Una quantitat que no trigaria gaire a mostrar-se excessiva.
Vam arribar a Budapest de nit. Vam baixar a l'estació central i jo em vaig quedar al mig d'un passeig peatonal mentre el meu pare intentava situar-se i buscar allotjament.

I així estava jo, "jove inexpert en el país dels soviets", enmig de la solitud del carrer quan vet aquí que se m'acosten dos individus i em demanen amb alemany que els ensenyi els meus papers.
"No pot ser! -pensava jo- no fa ni deu minuts que soc a Hongria i ja tinc problemes amb la policia secreta." En el meu francès deficient vaig intentar explicar-los que els papers els duia el meu pare, que havia de ser molt a prop, i que no trigaria a tornar.

Ells insistien molt seriosos que volien "die papiere", fins que en un moment determinat, potser en veurem massa apurat, els dos suposats policies, van decidir posar punt i final a la seva farsa, i em van dir en correcte català: "què no ens coneixes? Som catalans com tu!"
Es veu que anaven pel mig de Budapest parlant animadament en català i el meu pare que els va sentir se'ls va presentar i els va dir que jo era uns metros més avall guardant les maletes. Aleshores van decidir gastar-me la ditxosa broma que avui, trenta dos anys més tard, esdevé anècdota, però que en aquells moments em va semblar el principi del final de la meva aventura.
Va tornar el meu pare amb la mala notícia que els hotels del centre eren tots ocupats, i que calia agafar un taxi per buscar en els més grans de la perifèria.
Vam aturar-ne un i ell li va explicar al conductor, mig en anglès mig en gestos, que buscaven hotel. De seguida ho va entendre ¿Què hi feien sinó dos catalans en maletes enmig de la nit hongaresa? I ens va acabar portant a un hotel enorme dels afores.
La sorpresa va ser quan ens van dir que no acceptaven la moneda del país i que per pagar ens calia tirar de l'ajut de la Diner's o treure un d'aquells cromos màgics de l'Arcàdia suissa.
No ens va quedar altre remei que acceptar. I des del moment en què ens vam convertir en hostes de l'hotel, tot van ser reverències i salutacions.
Mai m'havia sentit tractat així i no recordo haver-m'hi tornar a sentir mai més, ni en els mismíssims hotels de luxe dels països del tercer món, on el turista pot ser un rei, però no pas un déu.
L'atenció era tanta, tan exagerada i tan constant, que et feia sentir malament, i vaig començar a entendre que en determinats països comunistes existeixen dues realitats paral·lelas i totalment oposades: la turística i la quotidiana.
En aquella època a Hongria ja hi començaven a haver alguns petits negocis de propietat privada. Ho vam poder comprovar a partir de l'endemà quan ens va venir a buscar "l'hungaro" per fer-nos de guia.
El primer dia vam agafar un bus turístic. L'Ernesto parlava perfectament un munt de llengüés, entre ells el castellà que li servia per comunicar-se amb nosaltres i el rus que com la majoria de la població es negava a utilitzar.
A la ciutat hi havia destacaments de soldats soviètics que, segons sembla, mai gosaven sortir sols de nit per por de ser atacats.

Durant els anys que va passar a Catalunya, l'Ernesto va aprendre també un munt de paraules, dites i cançons catalanes, gairebé sempre pujades de to. Curiosament, tot i ser dues llengües tan dispars, entre el català i l'hongarès hi ha algunes paraules de fonètica idèntica que el nostre amic es complaia en pronunciar en veu alta tot parlant amb nosaltres amb posat seriós, i mirant de reull l'efecte que causaven entre els seus compatriotes. Mentre pujavem al turó on s'eleva el monument als soldats russos que van alliberar la ciutat al final de la guerra mundial, per exemple, com que és una carretera sinuosa, ell no parava de repetir que venia una curva, i una altra curva i una altra curva, conscient que curva en hongarès vol dir "puta".
Però en arribar al monument que els hongaresos odiaven, i que sempre estava custodiat militarment per evitar atemptats, vam fer el millor dels descobriments de lingüística comparada.
Jo tenia ganes d'orinar i vaig preguntar-li on ho podia fer, aprofitant la parada. Em va assenyalar un grup de soldats hongaresos que amb posat poc marcial vigilaven el monument des d'una certa distància i em va dir que m'hi adrecés i els digués, en català, que volia pixar, així mateix, que ells segur que m'entendrien.

Però el millor no va ser comprovar que "pixar" en català i en hongarés volen dir exactament el mateix, sino la resposta que em va donar un dels soldats. Tots senyalant-me el monument als russos que en teoria estaven allà per qustodiar, em va invitar: "pixar!, pixar!" .
Després vam anar a un gran parc que hi ha al centre de la ciutat, a l'interior del qual s'aixeca una mena de fortalesa que acull el Museu de l'Agricultura i la Ramaderia. L'home estava molt orgullós de poder-nos-el mostrar, perquè havia estat en aquest museu on havia treballat els últims anys abans de la jubilació.

Va intentar colar-nos de franc, tot exhibint mil i un carnets oficials, però va ser tan impossible com innecessari, perquè el preu de l'entrada era minúscul. Vaig veure que li sabia greu constatar que havia perdut el privilegi de portar convidats, sobretot perquè devia considerar que havia quedat en evidència davant nostre.
El museu en si era una autèntica runa. Suposo que l'havien muntat abans de la guerra mundial i a tot estirar en devien haver actualitzat alguns continguts dels panells a l'inici de l'era comunista, però des de llavors, res de res. Hi havia animals dissecats que feien pena, plens de pols i de brutícia, fotografies esgrogueides, i un aire de decadència esencial.
Al migdia vam anar a dinar a un restaurant de "monkas", que a més de ser el nom dels cigarrets més barats i populars, volia dir "treballadors".

Al restaurant popular hi havia mitja dotzena de taules enormes i et calia seure al primer lloc buit que trobessis, naturalment envoltat de desconeguts. Vam tenir la sort de trobar tres seients junts i l'Enesto va demanar per nosaltres, un estofat i alguna cosa més, potser una amanida. Ni que fos de reüll tothom ens mirava, perquè es veia d'una hora lluny que estàvem fora d'ambient. Fins que un dels que era més aprop va gosar preguntar-li a l'Ernesto que d'on erem. Ell li va dir que d'Espanya, i ja la vam tenir armada... L'home en qüestió que tenia ben apreses les lliçons del partit i que a més a més anava una mica mamat, es va posar a cridar en veu alta despotricant contra Franco i els feixistes espanyols. I nosaltres que l'última cosa que esperavem era que ens acusesin de franquistes, vam acabar sortint per cames del menjador després d'haver pagat menys d'una desena part del que costava en aquells anys un dinar econòmic a Barcelona.
Després de l'experiència roja, a la nit vam obtar per anar a sopar a un restaurant capitalista. Al meu pare li feia molta il·lusió tornar a sentir les tzardes que havia escoltat quaranta anys abans mentre sopava amb el meu avi.
Així doncs, vam triar un restaurant força luxós, amb orquesta de zíngars, però tot i això, com que es podia pagar en forints, perquè bàsicament estava dedicat a la clientala local, ens va costar com un sopar casolà en una fonda de poble a Catalunya.
Recordo que vaig menjar el típic goulash, que em va agradar molt, i de postre una delícia hongaresa que consistia en formatge fresc, banyat en xocolata desfeta i tot plegat assaonat amb pàprika en pols.
L'endemà vam visitar una de les glòries nacionals de Budapest, el metro. O per a ser més exactes, els metros. Perquè hi havia dues línies molt diferents, La primera passava per ser la més antiga del continent -això deixa fora el metro de Londres-, amb vagons de fusta i un recorregut testimonial.

La segona era moderna i espectacular. Com que havia de passar per sota del Danubi, anava molt fonda, i per arribar a l'andana calia baixar per una llarguíssima escala mecànica que a més a més anava a molta més velocitat que no pas les d'aquí.
Segons que em va explicar l'Ernesto, en els trams que passaven sota el riu, les bòvedes dels túnels estaven envoltades per una capa de gel que protegia de les filtracions.

Una altra cosa que em va cridar molt l'atenció va ser que no hi havia bitllets. A l'entrada hi hava un torniquet, on s'introduïa una moneda d'alumini d'un forint -que al canvi resultaven dues pessetes- que al impulsar-lo per entrar s'empassava la moneda.

29 d'Agost 2008 Això s'acaba

2008-08-31T21:07:00.004+03:00

Això s'acaba. Ara mateix encara estem a Addis, són dos quarts de deu del matí (hora d'aquí) i es fa estrany pensar que aquest vespre ja serem a Barcelona. Abans, pero haurem de fer escala a Roma.

Ahir vam fer una excursió des de Lalibella per muntanyes i valls increibles amb un 4 x 4 i després vam agafar l'avió cap a Addis, que va sortir amb dues hores de retard.

27 d'Agost 2008 La Libella

2008-08-31T21:03:00.004+03:00

Ahir em vaig haver de posar al llit a dos quarts de cinc de la tarda i no m'he despertat fins a les 6 del mati. Força restablert i sense febre.
Hem estat visitant les esglésies de la Libella que estan fetes d'un sol bloc de pedra. Son meravelloses, pero uns fills de puta italians han posat una mena de paraigues gegants d'acer per protegir-les de la pluja i el sol. Si han aguantat 1000 anys, podien haver aguantat cinc mesos mes fins que arribessim nosaltres... No? Con que fa tant poc temps que ho han posat no ho diu a cap guia. La veritat es que fa molta, molta rabia.

Menys mal que avui ens hem trobat amb una celebració religiosa a l'interior i exterior d'una de les esglésies amb centenars de deixebles i una munió de capellans, tocant en tambor i les castanyoles i ballant. Ha estat molt guai! I ens hem posat les botes de fer fotos.

Aqui a la Libella hi ha molts turistes (una dotzena!) i aixo fa que la gent sigui molt pesada. Hi ha vegades que es fan insoportables...

26 d'Agost de 2008 Gonder-La Libella

2008-08-31T20:59:00.004+03:00

Avui ha estat un dia una mica accidentat. Hem agafat l'avió a Gonder per anar a Lalibella, pero quan ja estavem aterrant, l'avió ha començat a agafar altura i ens va portar a Axum. Per sort després d'estar una horeta a la pista d'aterratge ens va tornar a Lalibella i aquest cop si hem pogut aterrar.

He començat a trobar-me malament a l'avió i ja no he estat bé en tot el dia. Suposo que el dinar del dia anterior tan "autentic" ha fet els seus efectes.

25 d'Agost 2008 He sortit a la tele!

2008-08-31T20:49:00.004+03:00

Tal i com ve essent habitual els darrers anys (Xile, India...) avui m'han entrevistat a la televisió d'Etiopia. Estavem al castell de Gondar, que es una passada d'estil medieval a l'Africa, i m'ha vist els de la tele i han vingut a por mi... i es clar, jo encantat, je, je, je...

Ja hem apres a moure'ns per Etiopia, com peix a l'aigua. Agafem autobusos col.lectius, anem a peu, en taxi, etc... Avui hem estat tot el dia visitant Gondar, els dos castells, l'esglesia, els banys medievals... D'aquesta ciutat n'hi diuen el Camelot d'Àfrica.

Al matí hem anat primer amb un col.lectiu des de l'hotel fins al centre (Piazza) alla hem entrat en un cafe que de fora feia por pero de dins no tanta i hem menjat cafe amb xurros (en forma de donut). Tot molt bo.

Després hem anat caminant fins a l'esglesia que esta a 2 km del centre. I és clar passàvem per llocs on no hi van els turistes i ha estat molt guai. L'església és una passada per les pintures que adornen el sostre i les parets, pero sobretot pels angelets (més de 100) que hi ha a les bigues.
Hem estat sols amb els fidels i els capellans fins que han arribat tres turistes etiops.

Després hem tornat a l'hotel (causes de forca major) i d'allà a peu fins al primer castell. Ha estat una bona caminada i costa amunt i a la baixada ens hem perdut una mica, pero al final hem trobat el cami i un col.lectiu per arribar altre cop al centre.
Hem dinat en un restaurant local. A mi cada cop m'agrada mes la injera, tot i que pica com si estés feta de foc. Després hem anat al segon castell i als banys medievals.
Demà anem a la Libella, últim trajecte del nostre viatge pel país més maco del món (si més no pel que fa als paisatges, tot i que els monuments deu n'hi do!)
No us podeu fer una idea de lo verd que és tot aixo. A més a la zona alta els arbres i les plantes són les mateixes que al nostre Pirineu (pero hi ha micos, antilops i lleopards...)
La gent es super amable, tot i que a Gondar hi ha una mica de pesats, cosa que a la resta del pais no. Pero la pobresa és impressionant. A mi em sembla que molt pitjor que a l'Índia, de fet si mirem la renda per capita es la cinquena mes baixa del mon: 120 dolars a l'any! i això és nomes una mitjana... Més del 80 per cent de la poblacio viu al camp, i al camp no hi ha ni escoles, ni hospitals, ni aigua potable, ni electricitat. Si et poses malalt, et morts i punt. Els nens de cinc o sis anys ja fan de pastor, i és clar, no van mai a escola.
Hi ha hagut cops que m'he sentit molt malament. I aquí no es pot girar la cara i mirar cap a un altre costat, perque a l'altre costat segur que hi ha algú pitjor...

24 d'Agost 2008 Muntanyes Simien

2008-08-31T20:41:00.007+03:00

Avui ens hem llevat a les 5 i hem agafat un 4 per 4 per anar a les muntanyes Simien. Despres de 2 hores de carretera durilla però preciosa, (paisatges increibles, muntanyes, valls, precipicis...) hem arribat a l'ultim poble abans del parc Natural.

Allà hem agafat un guia molt bo que parlava un anglès perfecte i s'esplicava molt be, i un ranger armat (per si ens atacava un lleopard...) Hem fet una altra hora de pista forestal que ens ha portat fins als 3300 metres. I allà hem comencat el treaking. Hem estat caminant dues hores per uns llocs preciosos. A baix, mil metres per sota es veia tota la vall, muntanyes, voltors, aligues, trencalòs, etc
Després hem arribat a uns prats que eren plens de babuins gelada, que es una especie de micos endemica d'Etiòpia. Els mascles son molt grossos amb uns colmillos terribles i una llarga melena de lleo, pero són molt pacifics. Cada mascla té una dotzena de femelles i un munt de fills. Viuen en families i en manades, i mengen herva.

Un grup de nens ens ha cantat i ballat una canco molt maca. Ho feien molt bé i ha estat molt agradable, enmig d'aquell paisatge tan verd.

Després hem tornat a agafar el cotxe, hem pujat una mica mes amunt i hem fet un altre treaking de mitja hora. Aqui el terreny feia pujada i com que estavem tan alts hi havia poc oxigen i ens cansavem molt.
Després hem dinat, un panet, dues patates bollides, dos platans i una taronja. Tot estava bonissim (com que teniem tanta gana...)
De tornada ha caigut un diluvi.

23 d'Agost 2008 Camí de Gonder

2008-08-31T20:32:00.005+03:00

Avui hem passat una petita aventura...
A primera hora hem anat a veure el mercat dels dissabtes der Bahar Dar que es el mes gran de la zona. Hem estat donant voltes i fent fotos de tot i tothom que es deixava, perque hi havia gent que es molestava si li feiem fotos i altres que no.

També hem donat caramels i globus i els nens estaven molt contents cada cop que els en donavem. Els nens (i les nenes) son molt macos i els adults en general no estan malament, pero no son tampoc tan guapos i guapes com em pensava. Aquí basicament hi ha dos grans grups racials. Els més negres que son semblants als de Somàlia, i els de pell més clara (que semblen mulatos) que son d'arrel semítica, com els àrabs i els jueus.
Sobre les 10 del mati hem tornat a l'hotel, hem pagat i hem agafat el minibus per anar a Gondar. Aleshores el grum de l'hotel ens ha demanat si podiem ajudar a uns "germans" que volien anar a Gonder i si acceptavem portar-los al nostre vehicle. Hem dit que sí i han aparegut tres homes amb pinta de turistes. No sabíem si eren etiops o si eren estrangers. I ens hem quedat una mica mosques.
Al final ha resultat que al menys un d'ells era un etiop que feia 18 anys que no trepitajava el seu pais, perquè està vivint al Canada i ja té la nacionalitat canadenca.
El viatge des de Bahar Dar a Gonder es preciós. Entre un lloc i altre hi ha un parell de zones muntanyoses, amb formacions ben curioses, roques altissimes, grans com muntanyes. Tot torna a ser verd, com un paisatge de Suïssa.

Pero quan nomes faltaven 40 Km. per arribat a Gonder, hem comencat a trobat camions i més camions parats a la carretera, i cotxes, i camionetes. Allò pintava bastant malament...
I efectivament es tractava d'un pont enfonsat!

La carretera tallada. El xofer ha intentat telefonar perque un cotxe ens vingues a recollir a l'altra banda del pont, pero no hi havia cobertura.
Llavors ha anat a veure si trobava algu a l'altra banda que esté en la mateixa situació que nosaltres pero al revés. I l'ha trobat! O sigui que hem passat el pont, hem canviat de cotxe i de conductor i hem continuat el viatge.
Aleshores el noi canadenc ens ha dit que si voliem podíem anar al seu hotel, que era nou i més barat que el que nosaltres volíem. L'hem anat a veure i està força bé, o sigui que ens hi hem quedat.
L'únic inconvenient es que queda una mica lluny del centre i per anar-hi hem hagut de pujar en un autobús comunitari, d'aquests que tant ens agrada agafar als guiris, per després poder-ho explicar... Ens ha costat sis cèntims d'euro a cada un!
Hem fet una volta pel poble i aquí estem.

22 d'Agost 2008 El llac Tana

2008-08-31T20:24:00.004+03:00

Avui hem anat d'excursio pel llac Tana. Hem sortit molt d'hora pel mati i despres de TRES HORES I MITJA de navegacio hem arribat al primer monestir... Estavem emprenyats com a mones, perque l'excursió ens ha costat una pasta infame perque era de tot un dia i perquè hem contractat una barca ràpida i la que portavem no ho semblava gaire, segons la guia hauriem d'haver trigat dues hores i mitja...
Pero quan hem arribat a l'illa i hem vist el monestir hem caigut de cul...

Avui aqui se celebra la festa de l'Ascensio de la Mare de Deu, després de 16 dies de dejuni, i es clar, les esglésies son plenes de gom a gom de fidels i de capellans, i fan cerimonies i misses des de primera hora del matí fins les tres de la tarda. I quan hem arribat nosaltres a aquesta illa perduda del món ens hem trobat amb una pila de fidels, tots vestits de blanc, els capells, tocant el tambor i els crack (especie de castanyoles de metall), cantant... tot això en un monestir del segle XIII, farcit de frescos amb escenes del Nou i l'Antic Testament. Semblava ben bé que estessim al segle XIII perquè van vestits igual que llavors...

Repeteixo que ha estat increible. Jo no em pensava que quedessin llocs aixi en el món. A més els únics turistes (una parella) que hem vist, se n'anaven de l'illa just quan nosaltres arribavem.
Després de visitar l'esglesia, fer fotos i mirar-ho tot amb els ulls com plats, un dels diaques ens ha acompanyat a veure el "museu". Es tracta d'una cabana on hi guarden els tresors del monestir, com ara creus cerimonials del segle XIII, llibres de pergamí iluminats a ma, també molt antics, etc. I l'home ha entrat a dins, ha obert la finestra i ens ho anava treient per la finestra i ensenyant-nos tot. Era flipant!
Això de veure els capellans negres com el carbo, amb aquests barrets i aquestes creus que porten, i els feligresos tots amb vestits blancs, hem fa pensar en els primers cristians. Es nota una cosa especial, com una mena de sentit de comunitat. Bé, no us penseu que ara em vulgui fer ortodox, eh?
Bé, doncs, després d'això hem tornat a pujar al barco i tres hores més de navegacio per arribar al segon monestir.
Cal dir, però que com sol passar als llacs, a primera hora de la tarda comencen unes onades que potser no son massa grans, pero que a un barquet petit com el nostre el fan saltar, saltar, saltar... Acabàvem de menjar-nos un bocata de peix fregit, però per sort no ens hem marejat (encara no m'ho explico...)
Després hem arribat al segon monestir, on també estaven fent missa. I en acabar-la han passat dues dones amb uns cistells enormes plens de pa, repartint el "pa de la missa" entre els fidels.
Les esglésies ortodoxes (aquí eren totes circulars) tenen tres parts, la interior, la mes santa, correspon a l'Esperit Sant, i nomes hi poden entrar els capellans, i es on de fet es fa la missa. La segona que correspon a Deu Pare, es un lloc sant on hi poden entrar els fidels. Hi ha una tercera part, que correspon al Fill, on s'hi pot estar amb sabates i encara a l'exterior total, enmig del camp tambe hi ha molta gent perquè a dins tots no hi caben.

Nosaltres hem entrat mentre encara feien la missa i hem estat fent fotos. Que feia una mica de vergonya... pero la gent no deia res, al contrari, tothom es molt i molt amable, fins i tot els capellans.

Després de visitar aquest segon monestir hem fet una altra hora de trajecte (aneu contant les hores?...) per arribar al desaigüa del Nil, que es on comenca el seu trajecte el Nil Blau fins al Mediterrani. Ara bé, de fet el riu neix en una muntanya propera, desenboca al llac, el travessa, i surt per al desaigüa. De fet l'aigua del llac te dos colors, la més fosca correspon a la corrent del Nil que el travessa.
Al desaigüa del Nil hem vist tres hipopòtams, el pare, la mare i el fill. Una aliga de cap blanc, garses, cormorans, pelícans...
Despres hem anat a veure el monestir mes antic, que es del segle XI, i després de mitja hora mes de travessia, hem tornat a la ciutat.

21 d'Agost 2008 Bahar Dar

2008-08-31T20:07:00.002+03:00

Avui ha comencat l'autèntica aventura. Per fi ens hem desfet del guia i del xòfer i anem sols i pel nostre compte com ens agrada.
Ahir després de connectar-nos a Internet vam anar a sopar a un restaurant indi, diferent del del primer dia. No estava malament, pero no era extraordinari com l'altre.
Després vam anar a l'hotel, perqué avui ens hem aixecat a dos quarts de cinc del mati (dos quart de quatre a Catalunya). La sorpresa va ser ahir que quan ja teniem encarregat el taxi per anar a l'aeroport, ens va trucar el de l'agència que ens venien a buscar a l'hotel (ganga!) i a sobre quan hem arribat a Bahar Dar ens han vingut a buscar els de l'hotel i tampoc no hem hagut de pagar taxi.
Hem anat amb un avio d'hèlice, un focker de dos motors. El viatge molt bé, i fins i tot ens han donat esmorzar, tot i que només ha trigat una hora en arribar. A més com que l'avió és petit vola molt baix i es veu bé el paisatge.
Per cert que al sortir de Addis m'han requisat una pedra volcànica que havia recollit, un pedrot, com a record, pero es veu que el tema natura el vigilen molt i esta prohibit emportar-se aquesta mena de material. El tio tenia el terra ple de rocs que havia confiscat (els turistes estem bojos, oi? Ara ens dona per agafar pedres...)
L'hotel de Bahar Dar esta molt bé. Ens han posat a la cinquena planta, que te unes vistes magnifiques, pero com que no hi ha ascensor... doncs aixo que ens fem un fart de pujar escales.
Només arribar hem intentat anar a veure les catarates del Nil Blau que neix molt aprop. Hem anat a l'estació d'autobusos i de seguida ha aparegut algú que ens ha proposoat un autobus local per anar-hi, pero resulta que ni el preu ni el bus (erem els unics viatgers i no sortia fins que estigues ple...) ens ha convençut. Llavors ens han proposat llogar un minibús per a nosaltres sols, però el preu d'un de cutre era gairebé el mateix que llogar-ne un de bo a l'hotel, cosa que hem acabat fent.
Les catarates estan a una hora de cotxe per una pista que passa entre pobles molt pobres. Aquí el paisatge és mes tropical, menys alpí que el que hem vist a Addis, i menys africa de sabana que el d'Awash.
Hi ha moltissims ocells, molt espectaculars, amb uns colors que semblen de mentida, grocs fosforecents, blaus, etc.
Per cert ahir no em vaig enrecordar de dir-vos que vam trobar una hiena enorme atropellada a la carretera, aqui enlloc d'atropellar gossos atropellen hienes...
Les catarates han resultat espectaculars. Perquè aquest any està plovent molt i molt i el Nil baixa molt cabdalós. La gent es molt agadable (excepte els pesats de sempre que aquí també n'hi ha, pero suposo que mai han vist dos catalans amb un cor tan dur com nosaltres...)
De guiris n'hi ha molt pocs, i pel que sembla encara no hem topat amb cap viatge organitzat (que els deus maleeixin...)
Dema sortim a fer un viatge pel llac, les illes i els monestirs, que ens portarà tot el dia.

20 d'Agost 2008 L'excursió de la nostra vida

2008-08-31T19:30:00.004+03:00

Ahir va ploure tot el dia i aquesta nit ha plogut tota la nit. Quan ens hem aixecat a quarts de set del matí queia el diluvi universal... pero a poc a poc ha anat escampant, ha caigut la boira i finalment ha sortit el sol.
Hem llogat un cotxe especial amb conductor especial i guia especial per anar a veure el volca Venchi. Ha estat l'excursio de la nostra vida...
Hem hagut de fer 30 kilometres de pista sense asfaltar, per uns paisatges increibles, entre muntanyes, volcans, prats verds, natura amb majúscula.
I finalment hem arribat al volcà. Estàvem a 3380 metres! I des de dalt es veia tot el crater 180 metres mes baix, amb un llac a l'interior amb diverses illes. Una de les illes té un monestir, l'altra té un poble, i tot això dins del volcà! Hi viuen 4.000 persones.
En arribar a l'entrada del volcà hem llogat dos caballs i hem comencat a baixar per un cami que dona la volta al cràter i arriba fins al llac interior. Hem trigat una hora a baixar! LLavors hem agafat una barca i hem anat fins a la primera illa. Tot era precios, verd, verd, verd... Tota la gent ens saludava. Evidentment aqui hi arriben molts pocs faranji (blancs). Els nens reien i ens deien "hallo". Tot son preciosos, es clar, estem a Etiopia...
Despres de'arribar a l'illa del monestir hem anat a seure en un prat. I ha estat flipant! Jo m'he posat a escoltar la musica de Un Buda i m'he transportat a una altra dimensió, despres ho ha fet la Pili, i en acabat el guia.
En total per fer aquesta excursió hem hagut de contractar 11 persones: el nostre guia, el nostre conductor, el guia especial, el conductor especial, el guia local, dos conductors de caballs per baixar i dos conductors de caballs per pujar, i dos remers per la barca... pero ha valgut la pena. Molt! Per fi hem vist un volcà d'Etiopia.
Ara estem en un cybercafé de la zona pija, envoltats de pijas que a Barcelona causarien sensacio... Hem anat a buscar el cybercafe mes rapid d'Addis, pero fa 6 mesos que ha plegat!
I ara estem lluny, molt lluny de l'hotel. Arriba l'hora de sopar i no tenim gens de gana. A més hem vist les noticies i estem amoinats per l'accident de Barajas.
Nosaltres demà agafem un avio petit, un fooker, per anar a Bahar Dar.

19 Agost 2008 Ambo

2008-08-31T19:16:00.004+03:00

Aquest mati hem tornat a sortir d'Addis, pero aquest cop en direcció oest. Hem passat per uns paisatges molt macos. Plens de camps i muntanyes d'un verd intensissim, amb moltes vaques i cabres pastorant.
De tant en tant travessavem un poble on s'hi feia mercat i aleshores des d'uns quants quilometres abans i fins a uns quants quilometres després hi havia centenars de persones i animals que anaven a vendre els seus productes. Uns portaven gallines, altres cabres, altres llenya o verdures... Venen caminant des de ves a saber on.
Continuem sense entendre'ns gens amb el guia, que continuament està canviant d'opinió i el que ara es impossible després és el millor i viceversa.
Finalment sobre les 11'30 del matí aproximadament hem arribat a Goder, on hi ha unes catarates forca espectaculars en el punt de confluença entre dos rius que es converteixen en un i van a vessar les seves aigues al Nil blau.
Després de veure les catarates hem anat a un hotel que NOSALTRES haviem escollit, contra l'opinió del guia i que ha resultat magnífic. Hem llogat una suite molt ben equipada (fins i tot te lavabo pels convidats) per 15 euros.
Hem dinat al mateix hotel. Per cert que quan demanes una cosa al grill, t'ho poden donar freigit, rebossat, empanat, estofat o guisat, pero pel que sembla en cap cas al grill...
Pero no estava malament. S'hi veiessiu el poble... us farieu creus que hi pugui haver un hotel com aquest.
Despres de dinar hem agafat un guia local per anar a veure el volca Wenchi, que te un llac interior dins del crater amb diverses illes, en una de les quals hi ha un monestir i a l'altre un poble.
Pero vet aqui que el cami ha resultat impracticable i ens hem hagut de fer endarrera, mentre veiem com un camio es quedava al fang...
Per demà mirarem de llogar un vehicle que ens hi puguii portar. Potser ens vindran a buscar des de l'altre costat del fang i nosaltres travessarem caminant la zona de fang. Ja veure'm, pero no tenim gaire confiança que ho poguem fer. A la tarda ha plogut molt i després hem anat a una papereria que tenen internet "com els d'abans"... car i lent, pero millor això que res.
Jo diria que tot aixo es molt maco, pero que es necessita paciencia i una mica de sort. La gent es amable. I com que això és el cul del mon i som els unics blancs que corren pel poble (la resta de clients de l'hotel son tots negres) se'ns miren amb molta curiositat. Aquesta tarda hem estat prenent un cafe (boníssim) en un cafe molt autentic, envoltats de ciutadans locals, pero per molt que ho intentem no aconseguim passar desapercebuts (no se com s'ho fan, pero deseguida endevinen que som estrangers)

18 d'Agost 2008 Awash

2008-08-31T14:18:00.004+03:00

Aquest mati hem tornat al parc amb la intencio de visitar la zona nort, però ens han dit que els guardes armats no s'atreveixen a entrar perque els afar els ataquen. Al final han acceptat d'anar-hi amb dos guardes enlloc d'un, pero no els feia gens de patxoca i com que s'havia de caminar molt per veure el crater d'un volcà i a la tarda haviem d'anar a un altre, ho hem deixat estar.
Llavors hem anat al mercat d'Awash que es fa els dilluns. Hem estat voltant i fent fotos. Menys als afar... es clar! Et veuen fer una foto i et trenquen la cara (aqui no van armats). Fan cara d'emprenyats... El guia els te molta por i molta mania, perque diu que son molt violents.
Pero be hem pogut fer algunes fotos guapes.
Al parc, abans d'anar al mercat hem vist un jabali salvatge africa, molt xulo i un munt de babuins, que son molt grossos pero molt tranquils, ben diferents dels de l'Índia.
Ens hem aixecat a un quart de sis del mati. La Pili s'ha dutxat amb aigua freda, i quan ha acabat i m'hi he posat jo, al cap d'un moment ha comencat a sortir calenta (aventatges de ser el segon!) No sabiem que hi havia aigua calenta a la nostra habitacio. Veient-la ningu ho hauria dit...
Al poble a les 6 del mati tothom estava despert i molta gent anava cap a missa, amb els seus vestits blancs.
El nostre guia va viure des dels 9 anys fins als 21 a Cuba. Va estudir veterinaria, pero com que ara les tornes han canviat i els comunistes estan mal vistos, no li donen feina i s'ha de guanyar la vida fent de guia.
No coneix res de res. És la primera vegada que esta per aquesta zona, i tot plegat es un desastre. Ja hem punxat una roda i ens hem quedat sense aigua al radiador...
A la tarda hem decidit canviar el programa previst i anar a dormir a Addis. Pero abans voliem anar al volca...
Un volcà que té un llac al crater i tambe un monestir...
La carretera per arribar al volcà era infernal. Com que el guia no hi havia estat mai ens ha dit que estava arop, i hem trigat una hora i quaranta minuts a arribar fins al peu del volca i encara quiedava pujar-hi, i ja era tardissim, perquè aquí a les sis i mitja del vespre (dos quarts de sis a Catalunya) ja es negra nit.
O sigui que hem arribat al cul del mon, despres de passar per uns paisatges increibles, preciososos. Tot ple de volcans, caps verdissinms, poblets, i una carretera plena, plena de sots, com les de l'any passat.
Hem comencat l'ascensio al volcà acompanyat per uns nois del poble. I tot era precios, pero ho hem hagit de deixar quan nomes portavem mitja hora perque es feia molot tard. I llavors ha calgut tornar per la mateixa carretera.
Total que hem arribat a Addis a negra nit i sense practicamernt llum als carrers i amb molt de transit.
El guia enjs ha portat a uns banys turcs que lloguem habitacions. Una cosa infecte!!!! Feia por d'entrar-hi. Ell deia que els espanyols s'hi queden encantats... Llavors ens ha portat a un altre hotel que estava molt millor i que nomes costava 1500 pessetes mes l'habitacio, pero estava tot complert. Pero al final ens han donat una habitacio per missericordia. I estem reventats, perque son dos quarts d'onze de la nit i portem drets des d'un quart de sis i donant voltes tot el dia...
Ah! A la nit hem menjat ingera... Foc!! No se pas si repetirem. Perque aquests dies hem menjat molt be cuines internacionals...
Per cert, qua pujavem cap al volca hem sentit molt trets. Ens pensavem que eren cacadors, perque aquella es una zona tranquila. Pero ha resultat que no eren trets, sino dotzenes (i en alguns llocs centenars) de persones fer rastallar el latigo. Sona tan fort com un tret o mes. Es veu que en aquests dies (16 dies de desdejuni!) ho fan molt, perque representa la veu de Deu.
Coses que passen.

17 d'agost 2008 Parc Natural d'Awash

2008-08-31T14:12:00.004+03:00

Al matí hem sortit cap a Awash, a l'est de Etiopia, ja bastant aprop de la frontera amb Djubuti. Es l'unica carretera que hi ha per a l'entrada i sortida de mercaderies, ja que els etiops fan servir el port de Djibuti com a la "seva" sortida al mar. Aixo vol dir que hi ha bastant de trafic de camions. (Res a veure amb l'India, pero...) I la carretera es força bona (res a veure amb les carreteres infernals de Myanmar).
El pais es forca alt. Addis està a 2500 metres i per tant tot es molt, molt verd. A vegades sembla Suïssa. Res a veure amb el que imagina la gent des de Catalunya.
La zona d'Awash, pero es mes baixa i fa molta más calor, pero tampoc cap agobi. Quan hi arribavem vam veure uns quants ramats de camells i li vaig dir al guia si podiem parar a fer alguna foto. Ell va dir que sí, pero el conductor va dir que si estava boig, que si volia que ens fotessin un tret, perque resulta que en aquesta zona hi ha els afars, que son pastors seminomades, i son molt violents. I si pares a fer-los una foto pot ser que et fotin un tret...
Llavors vam arribar al parc nacional. Vam agagar un boy armat perque ens acompanyes i vam veure ibis, micos, gazeles, i molts ocells, i la Pili tambá va veure una tortuga enorme.
El parc te dues zones. Una mes controlada es la que vam estar vient a l'arribar. Hi ha tambe unes catarates impressionants, que ara mateix tenen molta aigua i un "lodge" amb caravanes on se suposa que haviem de dormnir i des d'on hi ha una vista impressionant. Perque hi ha una vall que s'acaba en un penyasegat que ha anat excavant el riu al llarg dels segles, i el lodge queda just davant del penyasegat i es impressionat.
Pero per dormir feia forca por, o sigui que vam anar fins al poble i vam anar a parar a un hotel forca cutre, regentat per una vella-dama italiana.

16 d'Agost 2008. Addis Ababa

2008-08-31T12:32:00.006+03:00

Aquest mati hem arribat a Addis Ababa. El vol ha anat bé i l'avio era molt comode perque hi havia molt d'espai entre les files dels seients.
Un cop a l'aeroport hem fet el visat sense problemes, hem recollit les maletes i ja ens estava esperant el Samuel per portarnos a l'hotel.
Estem a 2500 metres d'altura i en epoca de pluges, o sigui que tot esta verd i fa fred. La temperatura es molt agradable, deu ser d'uns 17 o 18 graus.
L'hotel es confortable i net. Aquest mati hem sortit a buscar una pastissereia i l'hem trobat! Caminant!!!
Addis es una ciutat forca gran. Te una mica menys de 3 milions d'habitants. Es molt tranquila. No hi ha gens de criminalitat. I tampoc no hi ha l'agobio de les ciutats d'Asia, amb tant de transit, soroll i superpoblacio. El que sí que hi ha son molts pobres.
Hem agafat molts taxis, i son molt cars (pel que es la vida aquí) pero no hem aconseguit que ens rebaixessin gaire els preus regatejant.
Pel matí hem estat a Merkato, que passa per ser el mercat més gran d'Àfrica
Al migdia hem anat a dinar a un restaurant indi molt luxos. Ha estat un menjar excel.lent.Potser el millor menjar indi que hem pres mai. Ens ha costat 15 euros els dos!!!
A la tarda hem anat a la Catedral de la Santisimma Trinitat i hem coincidit amb una missa de l'Església Ortodoxa Etiop. És molt curios. Canten, s'agenollen com els musulmans, resen amb les mans obertes, es mouen com els jueus, etc...
Demà a primera hora sortim cap al parc Nacional d'Awash, alla segur que no hi ha Internet, pero hi ha animals salvatges. Després continuarem viatge cap a un volcà que te un llac a l'interior i una illa a dins del llac...

15 d'Agost 2008 Ja som a Roma

2008-08-15T21:10:00.009+03:00

Ja som a Roma. Hi hem arribat aquest migdia. Hem fet la visita turistica obligada sota una calor asfixiant. I ara estem en un cybercafe, barallant-nos amb els teclats que tenen les lletres esborrades...

L'avio cap a Addis Abbeba surt aquesta nit a les 00'05. Roma esta plena, plena de turistes. Hem menjat un gelat extraordinari i ens hem cansat molt perque fa una calor esgarrifosa.

El viatge des de Barcelona sense res d'especial. Hem deixat les motxiles a la consigna de l'aeroport i hem agafat un tren fins a l'estacio de Roma Termini.

Viatge a Myanmar (2007)

2008-08-14T19:31:00.002+03:00

L'any passat vam viatjar a Myanmar. Un país molt bonic i ple de gent meravellosa, però sotmès a una dictadura militar terrible. Quan encara erem al país van començar els primers incidents que van culminar poc després que ens n'anessim amb multitudinàries manifestacions de protesta i la conseqüent repressió.
Us oferim unes quantes imatges

Viatge a l'India (2006)

2008-08-14T15:17:00.004+03:00

Aquest Bloc està destinat a incloure informacions i imatges dels nostres viatges.
Fa dos anys vam anar a l'Índia, l'any passat a Myanmar i demà sortim cap a Etiòpia!